Preparar-se per a l’ocasió

Em poso la roba interior caríssima. No pas la de conjunt que tinc, de la botiga aquella, de calces, sostens i pijames, de preu raonable. No, no. La caríssima. Em poso les mitges sense demarcació i, tot seguit, el vestit. És un vestit vermell, de firma, que em poso només per a les grans ocasions. I aquesta és una gran ocasió. Les sabates? Les de taló, també de firma. No tinc uns Manolos, esclar, perquè els Manolos són incompatibles amb els peus d’atleta. I quan dic peus d’atleta, vull dir peus de runner. Peus amb durícies, ulls de poll i butllofes. Em sap greu si, ara, algú troba que anar amb talons suposa una vexació per a la dona que represento i porto a dins. L’ocasió mereix talons, esclar. Les joies? No escatimem. Arracades, anells, polseres. El maquillatge? Superior. Llavis, ulls, pestanyes, pòmuls. La bossa? ¿Potser la falsa, que vaig comprar al top manta? Perfum, sisplau. L’ocasió s’ho val. Que algú em porti una copa de Corpinnat. I ell? Ah, tampoc no pot fallar. Li demano que es posi una perruca versallesca, de color blanc i arrissada. Una jaqueta daurada, uns pantalons, també daurats, fins a mitja cama i sabates de mig taló. Piga a la galta i rubor. Potser un bastó?

I llavors, elegants tots dos, vestits especialment com per rebre Maria Antonieta, podem executar l’acte per al qual ens hem arreglat (que és una paraula que m’encanta, aplicada al fet de posar-se guapo). Finalment, tots dos com dos nobles, com dos ricatxos, podem girar la clau i, valga’m Déu, valga’m Déu, val, podem encendre la calefacció.