16/06/2011

La presa de la pastilla

2 min

Ja sé que és casualitat, però no deixa de fer gràcia que hagin coincidit l'assalt dels indignats al Parc de la Ciutadella amb l'edició d'enguany del festival Sónar, perquè al cap i a la fi la pantomima dels indignats davant del Parlament de Catalunya és als moviments socials el que el Sónar és a la cultura: és a dir, una enganyifa. Aquests dies coincideixen a Barcelona, capital mundial de la catarsi col·lectiva, el simulacre d'una revolta i el succedani d'un esdeveniment cultural. Simulacre i succedani que fan, això sí, molt renou i compten amb la participació d'una gentada, la majoria de la qual se sent feliç de formar-ne part i de poder dir allò de "Jo vaig ser-hi".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tot i que en general tothom la detesti i en fugi com de la pesta, la cultura té un prestigi remarcable entre una part de la ciutadania, que es mostra sempre procliu a consumir cultura, només a condició que no li tregui temps d'oci. En una paraula, que no es tracti de cultura, sinó d'entreteniment. Des d'aquest punt de vista, el Sónar és la proposta perfecta: té coartada cultural (no sé si encara fan servir aquell eslògan de "Música avançada i art multimèdia", que és una manera pedant de referir-se a una soi-disant avantguarda musical perfectament envellida i rutinària, combinada amb una colla d'estrelles semiofuscades del firmament pop), però en el fons no consisteix en gaire cosa més que una farra. Joves i no tan joves, que vénen de tot Europa i més enllà i que deambulen les vint-i-quatre hores del dia, en estat molt avançat de zombificació, pels voltants del Macba i altres indrets emblemàtics de la Barcelona guai, a la recerca d'alcohol, drogues i sexe (si fos el cas). Ah, sí: i també a la recerca de concerts de música electrònica, exposicions i tot un programa d'activitats culturals de primera categoria. Pastilles de colors, cigarretes de riure i cultura, molta cultura.

I si la cultura gaudeix d'un cert prestigi, la revolta social és per a molts l'expressió més àlgida de la llibertat ciutadana, només a condició que no els comprometi massa. És una llàstima, però un moviment com el del 15-M, que inicialment va aportar un contrapunt molt estimulant a les viciades inèrcies dels partits polítics, ha tocat el punt més baix de la pròpia degradació amb aquesta farsa que han perpetrat a les portes del Parlament de Catalunya. L'exigència de democràcia real hauria de comportar, precisament, un coneixement i un respecte profunds de la idea de democràcia. I aquest coneixement i aquest respecte seran sempre incompatibles amb els insults, les escopinades i les agressions contra els parlamentaris escollits pel poble que aquests comediants del Parc de la Ciutadella pretenen representar. Torno a dir que és una llàstima, però el final de la revolta indignada també ha consistit a regalar-se una farra, en aquest cas amb coartada social. És la proposta turística de Barcelona per aquest cap de setmana: cultura, revolta i marihuana. I és que aquí tots som molt de la broma. Que no s'aturi la festa!

stats