Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

La presó amb Facebook ja no és una presó?

Té dret un presoner a ser a Facebook i a Twitter? És fàcil respondre que no amb arguments de seguretat, perquè part de la incomunicació de la pena sol estar vinculada a impedir la seva capacitat de maniobra amb presumptes còmplices. Imaginem que es pogués garantir que només hi té activitat social o cultural no perillosa, i formativa. Una xarxa segura, però amb accés al que passa al món. Llavors sí? Ho comentava ahir amb un amic, que em va respondre: "Jo si a la presó puc tenir Facebook i Twitter no em faria res anar-hi, de fet faria el mateix que aquí, no notaria la diferència". Perdoneu-li la frivolitat, era només una manera de provocar, i avancem en el debat. ¿Hi ha part del càstig que és no poder fer vida normal? Sabem que a la nova vida normal ja no és gaire important on ets, les reunions es fan amb Skype i tenim accés a tothom. ¿Canviaran per tant les presons? I una última pregunta, que va fer un altre present a la conversa. Si, per seguretat o com a mesura d'aïllament i càstig, impedim la digitalització i la socialització dels condemnats, ¿no dificultem de manera més clara la seva futura reinserció? De moment, a molts centres creix el contraban de mòbils, i la pressió per requisar-los, perquè són grans ordinadors de mida petita. Agrairé experiències, casos, opinions. També des de dins de les presons, si pot ser.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT