L’OBSERVADORA

El preu de la política

Un any després del sisme cal fer inventari. A Catalunya el Procés va embarrancar per impaciència, desconfiança i pel quedar bé. Impaciència a cada pas, que no permetia consolidar els avenços del sobiranisme dins la societat catalana ni tan sols valorar-los en la seva importància. Impaciència que es convertia en objectius maximalistes, condicionats per la CUP, i en calendaris rígids que perjudicaven l’acció política i la imprescindible flexibilitat que demana el diàleg.

Els líders polítics mai van deixar de tenir els interessos de partit com a objectiu principal de l’actuació amb els seus socis i, d’aquesta manera, es va retroalimentar una desconfiança mútua que va esclatar amb el debat sobre la convocatòria d’eleccions.

I el quedar bé? L’ambient d’ara fa un any era asfixiant per a qualsevol que volgués reflexionar per lliure i s’adonés de la importància de dubtar i d’allunyar els fantasmes del gregarisme.

Tenir els ulls posats al microcosmos de Twitter va fer que s’imposés la testosterona i encara avui la policia religiosa del Procés es permet moure’s en la comoditat de l’ortodòxia, l’acusació de traïdoria i fent crides a la immolació, evidentment, dels altres. El reescalfament patriòtic demanava unanimitats que ni aleshores ni ara són útils per a la causa que defensa.

Es va fer el silenci

Un any després de la declaració d’independència més trista sabem que tot el Govern i la mesa del Parlament eren conscients que s’havien immolat sense tenir clar quin seria el resultat del seu sacrifici, més enllà de la suspensió de l’autogovern i d’una declaració sense repercussió legal. Al silenci d’aquell divendres a la nit el va seguir un cap de setmana d’angoixa i, posteriorment, la revenja de l’Estat amb la presó i l’exili. Un dels actors fonamentals afirmava ara fa un any que “les revolucions les han de fer gent sense família i sense fills”, i el preu que avui està pagant és incalculable.

L’octubre va acabar sense autogovern ni govern, ni tampoc independència, però es va continuar parlant d’una república virtual. Està clar que la pitjor versió de la política espanyola no afavoreix la transparència, però els ciutadans mereixen una anàlisi lúcida dels polítics per afrontar el futur i entendre que la independència és un projecte a llarg termini.

Un any després el que hi ha és una molt sòlida majoria de ciutadans que volen que es faci un referèndum en les condicions que la comunitat internacional i l’Estat reconeguin. Una gran majoria que no es dona per vençuda, ni capitularà en les seves conviccions, que passen per un estat independent i un irreversible trencament de la vinculació emocional amb l’Estat.

També hi ha unes institucions recuperades, però amb un Parlament encallat on s’ha fet fort Ciutadans, primer partit de la cambra.

Espanya

El sisme ha tingut nombroses i fortes rèpliques a Madrid, on la qüestió catalana també ha travessat i tensionat totes les forces polítiques. Especialment ha polaritzat el PP, que s’ha partit entre els partidaris de la violència i la dialèctica agressiva, que encapçalen Casado i Aznar, i els partidaris de l’omissió política i el recurs a una justícia que voluntàriament està disposada a fer les coses com Déu i el rei manen.

Amb Susana Díaz entretinguda a procurar la seva supervivència a Andalusia, a Pedro Sánchez se li ha obert al PSOE un parèntesi abans de prendre decisions. De la seva capacitat de diàleg en dependrà anar de cap al fracàs dels pressupostos i la convocatòria electoral. De moment, les enquestes li porten vents propicis.

En línies generals, la societat i els seus representants polítics estan dividits entre partidaris del canvi, de l’immobilisme o de la reacció. Amb fronteres internes dels partits també difuses.

Els partidaris del canvi, per repensar Espanya després de l’harakiri del règim del 78 amb la sentència de l’Estatut, el menyspreu de la resposta al Procés i la repressió del referèndum.

Els partidaris de l’immobilisme, amb l’esperança -i cap més argument- que la determinació del 47,5% de la societat catalana desapareixerà i que, per tant, només cal resistir.

Els partidaris de la reacció, amb la nostàlgia de tornar a l’Espanya carpetovetònica de la una, grande y libre. La mateixa Espanya que no és capaç de reconèixer que cal fer net amb el franquisme, que es perd en la retòrica de la Hispanitat, que parla de “la mujer, mujer ” o es permet declaracions contra els homosexuals o el feminisme. En suma, l’Espanya que connecta amb els populismes i l’autoritarisme que s’estén pel món i ensorra les seves arrels profundes en el franquisme.

Els actors polítics catalans hauran de decidir si prefereixen donar suport al canvi o a la reacció en el mentrestant del seu objectiu sobiranista. I, de moment, sembla que no hi ha unanimitat en la tria.

Etiquetes

Més continguts de