10/07/2022

Una princesa amb pell de xai

3 min
Una princesa amb pell de xai

La filla hereva del rei d’Espanya ha visitat la colònia i, diuen –no m’ha vagat d’escoltar-la–, que ha tingut el gest de parlar català amb bon accent. Deu ser una noia aplicada, per bé que en ser-li el català una llengua d’imposició, com diria el seu avi, ja ens podem imaginar quina estima li arribarà a tenir. Sigui com sigui, però, el gest estava pensat per ser políticament eficaç, i val la pena desvelar-ne les intencions de fons per no quedar-nos en l’anècdota. La pregunta és, doncs, per què la monarquia ens parla català?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

EN UNA LLARGA entrevista que va prendre forma de llibre publicat en català el 1994, Per a una sociologia reflexiva, el sociòleg Pierre Bourdieu diu: “Prenguem, si voleu, l’exemple de la comunicació entre colons i indígenes en un context colonial o postcolonial [...]. La primera qüestió que es planteja és saber quina llengua utilitzaran. ¿És que potser el dominador adoptarà la llengua del dominat com a penyora del seu desig d’igualtat? Si ho fa, hi ha moltes possibilitats que aquesta actitud prengui la forma del que anomeno una estratègia de la condescendència: abdicant temporalment i d’una manera ostentatòria de la seva posició dominadora, fent veure que es posa al nivell del seu interlocutor, el dominador aprofita de totes maneres la seva relació de domini, que segueix existint, bo i negant-la”.

DONCS BÉ: l’anàlisi que fa Bourdieu s’ajusta amb tota precisió al cas que considerem. La tal princesa, representant d’una monarquia que es comporta com un llop amb els catalans, ara ve disfressada amb pell de xai per a l’ocasió, i ens parla català bo i recorrent al mecanisme de la negació simbòlica. És a dir, es proposa aconseguir el reconeixement del poder que té, just dissimulant-lo. Li deu venir de família això de buscar el doblegament de la plebs fent-se el campetxano! Un mecanisme, per cert, que és exactament el mateix que va utilitzar el president Pedro Sánchez quan va venir al Liceu a parlar de retrobament, de concòrdia, d’entesa i diàleg, emmascarant amb el seu to condescendent que és ell qui té el poder, que és qui ens pot perdonar la vida –literalment, amb un indult–, qui pot convocar o no la famosa taula i dir de què es pot dialogar i de què no, i amb tanta dissimulació aconseguir ser aplaudit per una concurrència disposada a la genuflexió. Ja es veu que tots són de la mateixa vella escola del comte d’Olivares.

TANMATEIX, per completar el marc del que és una relació colonial de dependència, cal assenyalar que a l’estratègia de la condescendència del dominador li correspon la resposta del dominat, també prou coneguda a Catalunya, de voler-s’hi congraciar. És la síndrome de l’Oncle Tom, i que aquí en diem “anar a fer pedagogia” a la metròpoli, per fer-nos estimar i veure si així el dominador es mostra una mica més clement en el tracte. És el que ara torna a organitzar la delegada del govern de la Generalitat a Madrid, potser per convèncer Espanya que tenim prou bona música i literatura com per merèixer l’autodeterminació...

EL QUE CAL ENTENDRE, en definitiva, és que al marge de les intencions i percepcions subjectives, i torno a Bourdieu, “tot intercanvi lingüístic conté la virtualitat d’un acte de poder i més en la mesura que implica agents que ocupen posicions asimètriques [...]”. I, per tant, hem de saber veure que quan ens parla una representant de la monarquia i ens fa un discurset, per amable que sembli, parla tot el marc de relació colonial, la història de dependència econòmica, d’humiliació política i de menyspreu cultural que aquesta relació arrossega. De manera que si la monarquia espanyola ara vol amagar les urpes que ens va ensenyar el 3 d’octubre del 2017 enviant-nos un representant amb la pell de xai d’unes paraules en català ben pronunciades, que sàpiga que som molts els que ja no ens ho empassem.

stats