14/05/2022

El problema no és el 25%

2 min

Si fem dir en veu alta una instrucció tan bàsica com “Llegeix” als joves mestres del sistema públic català o als adolescents que ara acaben l’ESO, i parem bé l’orella, quants en trobarem que sàpiguen articular els seus cinc fonemes? No és estrany ni sorprenent que això no s’avaluï. A part de no ser corregible amb una plantilla, revela fets políticament impaïbles i incorrectes. És impaïble que tants nois i noies acabin l’ensenyament obligatori sense el nivell requerit de català. És incorrecte –molts ho veuran discriminatori– fer de la competència oral un filtre per accedir a certs llocs de treball: encara que siguin els dels que han de servir de model, sovint d’únic model, per aprendre català. “Si ens posem puristes, això s’acaba”. Molt bé, no ens hi posem. Deixem d’avaluar –de considerar “nivell requerit”– la pronúncia dels fonemes que el castellà no té, de les estructures sintàctiques que el castellà no té, d’aquelles paraules que el castellà no té. Incorporem al català tot el que el castellà té i nosaltres no teníem. Fora purismes! ¿Fins quan valdrà la pena salvar aquest patuès?

En el debat sobre el 25% tens la sensació que alguns polítics parlen de la situació del català com si fos estàtica i només calgués esmenar alguns errors per tornar al bon camí. Com si les velles fórmules i consensos fossin del tot aplicables al present. No volen veure, ni admetre –malgrat dades cada cop més patents–, que en 40 anys de democràcia i teòrica normalització lingüística el castellà no ha parat d’avançar en detriment del català tant des d’un punt de vista lingüístic com identitari. Pretenen aturar l’embat judicial amb artefactes polítics plens de suposades astúcies. Són, asseguren, els que ens han de “blindar”. No ens expliquen el que tothom sap: que si la societat catalana mantingués avui el vincle emocional i la lleialtat que havia tingut amb la seva llengua, sortiria al carrer massivament i plantaria cara; diria alt i fort “Això no es toca”. I que és la minorització, l’envelliment i l’afebliment social d’aquest vincle el que obliga a “plantar cara” amb filigranes legalistes que, per acabar-ho d’adobar, divideixen els que sempre haurien d’anar units.

La presència del català en cada escola depèn molt més del seu entorn sociocultural que de les sentències del TSJC o les puntes de coixí amb què vol esquivar-les el Parlament. I el repte, per a molts docents, és que no sigui vista en els entorns més castellanitzats com una imposició arbitrària o classista i no pertorbi la convivència de la comunitat educativa. El retrocés en l’ús social del català i en el vincle emocional que hi mantenen els docents comporta i comportarà un retrocés en la seva presència a les escoles amb independència del que puguin dictar els més alts tribunals. El problema no és tant que ara vulguin imposar el 25% com que, quan encara no l’imposaven, en bona part de les escoles catalanes la presència efectiva del castellà ja era molt superior al 25% mentre els polítics que ara semblen tan amoïnats i concernits miraven cap a una altra banda.

stats