El problema Rufián
Gabriel Rufián és un personatge d’aquells que a Madrid en diuen resultón. Sempre està disponible per als mitjans, i és addicte a les frases efectistes i a les ocurrències. Per tant, era qüestió de temps que cometés una relliscada greu. El seu comentari frívol sobre Puigdemont ha fet enfadar molts independentistes de base, i a ERC ha provocat una forta irritació. És comprensible, perquè Rufián va sucumbir a la seva dèria pel titular enginyós que, aquest cop, se li va enverinar de forma absurda. El punt central de l’estratègia dels republicans és defugir la lluita en el fang amb Junts (per això les contínues burles al diàleg, en el congrés de Junts, van ser saludablement ignorades) i Rufián, al contrari, ha donat oxigen als partidaris de situar l’independentisme en el conflicte permanent. I ho va fer el dia en què el govern del seu partit volia rendibilitzar l’èxit d’una nova llei del català votada pel 80% del Parlament. Pitjor, impossible.
Algunes de les raons que van fer que Oriol Junqueras confiés en Rufián per al front madrileny continuen vigents. El de Santa Coloma és l’únic dirigent independentista que desafia els tòpics sobre el Procés. En un moviment de tietes, ell exerceix de cunyat, en castellà, fent el fatxenda i irritant els seus adversaris. És l’enemic públic número 1 per a Junts, però també per al PP, Vox i Ciutadans. Encarna l’únic intent veritable de fer que el sobiranisme català s’acosti a una part del país que ignora o detesta la catalanor en el sentit folklòric del terme. Convé no oblidar que és l’únic líder d’ERC que ha guanyat dos cops les eleccions (les generals, a sobre), un mèrit que sovint se li escatima.
Però en el balanç de Rufián comencen a pesar molt els factors negatius. D’una banda, s’ha mostrat més bon polemista que negociador, i és normal que se l’assenyali quan es fa evident que ERC no ha aconseguit –indults a banda– cap rendiment apreciable del seu suport al govern de Pedro Sánchez. En segon lloc, Rufián va tant per lliure que molta gent senzillament no el vincula amb Esquerra, o almenys amb l’Esquerra de govern, la de Pere Aragonès. No s’entreveu en el partit de Junqueras una estratègia comunicativa unificada i complementària. Si hi fos, el dia en què es votava la llei del català no apareixeria Rufián a TV3 desviant l’atenció de manera tan estrident.
Un altre inconvenient de Rufián és que, a diferència dels seus companys de files, sembla tenir problemes per girar full dels fets del 2017. ERC va decidir en un cert moment, encertadament o no, començar una etapa nova i assumir el fracàs d’estratègies anteriors, però aquest gir implicava fer-se el sord davant dels atacs continuats dels puristes que s’entretenen assenyalant botiflers i rememorant la cadena d’errors posteriors a l’1 d’Octubre. Quan Puigdemont va publicar les seves memòries, amb retrets força gruixuts contra Oriol Junqueras i altres dirigents d’ERC, va ser ignorat de forma elegant. De la mateixa manera que quan el Consell per la República intenta esmenar la plana a la Generalitat, no hi ha mai resposta. En aquest context, la relliscada de Rufián resulta més greu.
De tota manera, tot això seria un problema molt menor si no fos per la sobrerepresentació mediàtica de Rufián, que és de llarg el polític d’ERC més conegut i més present en els mitjans. Els periodistes prefereixen el de Santa Coloma perquè és atrevit i provocador, mentre que els seus companys de files només saben recitar la lliçó de manera anodina, començant per Pere Aragonès. O tiren de l’argumentari més vague o s’entortolliguen amb giragonses inacabables per eludir les preguntes. En aquest ermot discursiu que és ERC, a Rufián se li fa més cas del que tocaria. Aquí rau una part important del problema.
