El profe de repàs

Comença el curs i l’Àngel, ja ho sap, només té tres o quatre classes de repàs. Però el curs avança i al tercer trimestre, ara, la histèria i la pressa dels pares dels bípedes es pot palpar com el formatge d’untar. Vinga classes. Demà tens lliure, Àngel? Si aprova hi haurà un regal per a tots dos, un bon regal. S’hi juga molt, és que en tot el curs no ha fet ni l’ou. Etcètera.

 Arriba l’Àngel a la primera casa. Avui té gira mundial. Demà els bípedes de mig Catalunya tenen física i química, demà passat llengua catalana (amb tot el mode indicatiu i els atributs, els complements directes i els indirectes). El bípede està acabant de berenar oli de palma i de gira-sol amb glutamat dins de l’entrepà. Es nota que la sola idea dels complements directes l’emociona tant com anar a treballs forçats al gulag. Arrossega els peus amb aquella mandra que posa tan nerviós el pare i s’encamina cap a l’habitació (l’Àngel li va al darrere) amb la mateixa actitud que Anna Bolena cap a l’entarimat. La mare li diu quatre coses, a l’Àngel. Sempre es fan les enrotllades, les mares. “No tinc els diners, Àngel, et podré fer un Bizum?”

L’Àngel, que es paga la carrera amb les classes, de vegades s’astora davant d’habitacions precioses, taules d’estudi i ordinadors que ni Stephen King. De vegades va a cases modestes on es nota que aquells euros de l’hora costen de pagar. L’Àngel, però, té una cosa que el fa màgic, i que totes les mares li diuen: “És que amb tu no s’hi baralla, amb mi sí! I amb el meu home més!” I ell pensa que esclar, que els bípedes fan el que toca. I que quan es parla de pobresa i de beques menjador, s’hauria de parlar d’això, també. De la benaurança que suposa poder pagar classes de repàs. I de la benaurança que suposa, en fi, que tot el problema sigui aquest: el mode indicatiu i les poques ganes de cap mode del bípede.

Empar Moliner és escriptora