El professor enamorat que hi ha al darrere
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsL’alemany Schliemann volia descobrir les runes de la Troia homèrica perquè estava enamorat de la llengua grega. De menut, havia vist Troia en un dibuix i va decidir que aquell gravat, que no era sinó el fruit de la imaginació d’un il·lustrador, reproduïa una realitat, colgada ara dins “la pols del temps”. Mentre treballava per desempallegar-se de la misèria, va aprendre llengües. Inventà un mètode personal: primer, les escoltava sense entendre-les, després n’aprenia de memòria paràgrafs sencers i els recitava. En sis mesos, amb aquest mètode, va aprendre l’anglès i podia recitar a cor què vols tot Ivanhoe de Walter Scott i El vicari de Wakefleld, de Goldsmith. Una vegada un mariner borratxo va entrar a la botiga on treballava Schliemann i va recitar uns versos d’Homer. No oblidaria mai aquella cadència, una música que entenia, encara que els mots fossin incomprensibles. Va decidir que aprendria el grec. [...] Recordo la primera vegada que em van recitar un poema de Puixkin, un poema que comença, en català, “Jo us he estimat...” No n’entenia les paraules, però la música se’m calà a dins, com si un instint perdut m’advertís que allò volia dir “jo us he estimat” però que calia sentir-ho en rus. [...] L’anglès que avui estudien alguns sense l’amor que hi posava Schliemann, és un anglès eixut, d’inventari. Aquest anglès, que no està dictat per l’enamorament dels qui reciten Yeats, es vanta, infantil i superficial, d’haver mort el llatí. Potser avui, els estudiants no tots comencen a creure que el llatí no serveix per a res. Que no és sinó un ensopidíssim reguitzell de lletanies declinatòries. Com fer-los creure que el llatí va descobrir l’expressió de tota la bellesa del món? Com fer-los creure que, en escoltar la cadència d’Ovidi, podem deixar-nos anar dins la nostra pròpia cadència? Cap ideologia podrà manllevar mai la força que duu a enamorar-nos d’una llengua. Cap ideologia pot atribuir-se la possessió d’una llengua, perquè aquesta sempre s’escapa, esmunyedissa, dels dictats i les normes. He après el català tot escoltant-lo d’aquells que no se senten parlar. D’aquells que són la llengua sense saber-ho, que construeixen inconscientment filigranes fonètiques, amorosides com el vi que envelleix sota la mirada d’un vinater que no té cap pressa. No sé si aquest enamorament es pot transmetre als estudiants de català. De ben segur que depèn dels professors. Dels professors que no s’autocastiguin en el seu odi, mai no confessat, a la llengua i als alumnes. Sempre que m’han cridat per parlar als alumnes d’un institut, he notat, pel to, per les paraules, per les frases compassades que deixaven anar els alumnes sense adonar-se’n, si el professor que hi havia al darrere era de debò un professor enamorat d’aquesta cadència que tenim tan penetrada dins els teixits de l’organisme.
