05/01/2016

1916-2016: progrés moral?

3 min
LAMARTARILE

Ara fa tot just 100 anys, el 9 de gener de 1916, en el context de la Primera Guerra Mundial, va acabar la Batalla de Gal·lípoli, als Dardanels, una petita península que avui encara forma part de la Turquia europea. Si l’observen al mapa, constataran que el seu valor estratègic era —i continua — enorme. Entre els dos bàndols s’hi van deixar la vida uns 250.000 soldats. Uns quants milers provenien de llocs tan absurdament llunyans com Austràlia, Nova Zelanda o el Canadà. Moltes de les morts van ser el resultat de coses que tenien poc a veure amb l’artilleria: la lentíssima agonia era deguda a la disenteria i altres malalties. Aquest dimecres, 6 de gener de 2016, un segle després d’aquella carnisseria apocalíptica, ens agradaria pensar que el malson va quedar enrere per sempre més, que els éssers humans no som tan estúpids per repetir bestieses d’aquesta mena. Segur? Si han mirat el mapa, comprovaran que Gal·lípoli és a la vora d’on ara mateix s’ofeguen els refugiats sirians que proven d’arribar a la Unió Europea a través de les illes gregues. De fet, Síria és relativament a prop, al sud, seguint la línia de la costa turca. A l’interior, en direcció est, es troba la gegantina sala de tortures que Daeix va crear com a conseqüència —no em cansaré de repetir-ho— de la irresponsable retirada de les tropes nord-americanes de l’Iraq quan no era el moment de fer-ho. I si seguim més cap al sud arribarem a l’Aràbia Saudita, on fa només uns dies es va fer pública l’execució de 47 persones per raons polítiques relacionades amb protestes contra la monarquia durant la Primavera Àrab. I si encara baixem una mica més, en direcció al Iemen, ensopegarem amb un conflicte que ha donat lloc a escenes recents especialment cruentes. ¿Continuem aquest recorregut sinistre? Em sembla que no cal...

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dit això, però, fixem-nos ara en l’altra cara de la moneda, que és tan real com la que acabem de descriure. L’any 1916 una dona que visqués a la minúscula península de Gal·lípoli —llavors pertanyia al decadent Imperi Otomà— gairebé no tenia drets civils. I si enfilem una drecera imaginària cap al sud, o cap al nord, o cap a l’est, o cap a l’oest, la situació no variava gaire. Les dones, la meitat de la població, no només no podien votar, sinó que tenien una condició jurídica molt semblant al que avui és la minoria d’edat legal. Curiosament, el primer país que va concedir ple dret de sufragi a les dones —Nova Zelanda, l’any 1893— va ser un dels que, en proporció a la seva exigua població, va perdre més soldats a Gal·lípoli. L’any 1916 la taxa d’analfabetisme era increïble. En el cas de les dones, a Catalunya fregava el 50%, i en determinades contrades d’Espanya, el 70%. Les taxes de mortalitat infantil eren al·lucinants, i l’esperança de vida general era si fa no fa de 40 anys, tot i que amb la cèlebre grip del 1918 va arribar a davallar puntualment fins als 30 anys. En un món que encara era majoritàriament rural, la majoria de cases no tenien aigua corrent, ni sistemes sanitaris salubres, ni mitjans d’escalfament funcionals, etc. Com hem fet abans, em sembla que no cal completar la llista.

Com suposo que ja s’esperaven, arriba la pregunta inevitable: entre aquell gener de 1916 i el de 2016, ¿podem parlar seriosament d’un progrés real de la humanitat? Entre un cert tipus de gent que creu que Steve Jobs va ser un geni i que el joc Call of duty és si fa no fa el mateix que les tragèdies de Shakespeare, la resposta previsible és que sí. Aquest seria un extrem. L’altre subratllaria un seguit de fets inqüestionables: Auschwitz o els 100 milions de morts del comunisme, Pol Pot o el genocidi dels Grans Llacs a la dècada del 1990, Hiroshima o les crucifixions que ara mateix practica Daeix a Síria, són posteriors al 1916. Totes, sense excepcions. Perquè no podem oblidar que el segle més mortífer de la història va ser, amb moltíssima diferència, el que ens precedeix. Entre els dos extrems que acabem d’assenyalar, és a dir, entre els qui només subratllen els avenços tecnològics i entre els qui només es fixen en els gegantins desastres del segle XX, jo crec que hi ha un terme mitjà raonable. Poc vistós i refractari a titulars llampants, sens dubte, però més plausible que els dos respectius extrems. Parlar d’un progrés moral de la humanitat aquest dimecres de gener de 2016 em semblaria una broma de mal gust: només cal fullejar el diari per comprovar-ho. Negar que en algunes coses com ara l’emancipació de la dona s’han fet grans passos endavant, però, em semblaria cínic. Vostès mateixos.

stats