31/07/2021

Un projecte ambiental per a Catalunya

3 min

D’entrada he de dir que crec que la professió del futur és la dels ambientòlegs. Nosaltres, les arquitectes i urbanistes, haurem d’ajudar a organitzar els retalls de sòl que quedin entre els espais forestals i agrícoles que dominen el paisatge català, però l’agenda important serà la del medi ambient.

Quan va néixer la meva filla gran vaig pensar que l’any 2030 tindria 18 anys. Aquell any Dinamarca va presidir la Unió Europea i al juny se celebrava la Conferència de les Nacions Unides sobre desenvolupament sostenible a Rio de Janeiro. Al novembre, Obama tornava a ser reelegit i res no anticipava el malson de Trump, ni els desastres climàtics que s’han succeït des de llavors en forma de tempestes o incendis forestals, i encara menys una pandèmia mundial com la del coronavirus.

Les meves filles han crescut i han tingut (gràcies a l’escola) una bona educació ambiental, sens dubte molt millor que la que jo vaig tenir. Saben que cal evitar els plàstics d’un sol ús i troben normalíssim anar en bicicleta a l’escola, com bona part dels seus companys. Distingeixen tota mena d’ocells, neden pels rius expectants de les bestioles i coneixen moltes espècies vegetals. Però també saben que la factura elèctrica del món digital on viuen (pantalletes, ordinadors, bateries i electrodomèstics diversos) no la resoldrem només amb sensibilitat ambiental. La seva generació necessita un projecte territorial que organitzi la producció energètica de manera completament diferent de la que va dissenyar el franquisme.

La imatge més desafortunada de la setmana ha estat la de la bala de palla, a la “Catalunya profunda”. La provocació, estèril, ha revifat la controvèrsia entre el rol de la capital i el del territori. Però és que les ciutats modernes, a diferència de les ciutats clàssiques, no podran viure sense una enorme consciència territorial. Perquè a Barcelona s’hi beu l’aigua del Ter i dels embassaments de Sau i de Susqueda, s’encenen els llums perquè a Vandellòs hi ha una central nuclear, i no es podran treure els cotxes del centre de Barcelona sense una bona xarxa de trens que uneixi Lleida, Igualada, Manresa, Vic i Girona sense passar per Barcelona.

El cas és que queden exactament nou anys per arribar al 2030. I hi ha tot de plans extensíssims, i de debats interessantíssims, que confronten idees i exposen les dificultats de canviar el mapa energètic de Catalunya, però cada any que passa produïm més residus, emetem més gasos contaminants a l’atmosfera i consumim més recursos.

Les arquitectes tenim una mentalitat gràfica: sense dibuixar, no ens sabem explicar. Les coses que no es poden dibuixar, no es poden construir. Per això penso que convindria seccionar per capes el territori. Ens cal un llistat de plànols que incloguin:

1. De quin sòl disposem? Identificació dels terrenys públics on instal·lar els serveis energètics (des dels municipals als estatals).

2. Mapa eòlic. On hi ha vent i on no és possible col·locar molins per l’impacte paisatgístic?

3. Recursos hídrics. L’aigua, a diferència d’altres recursos, no es pot crear de maneres alternatives. On plou, on hi ha reserves d’aigua, i on cal reciclar-la moltíssim?

4. Grans cobertes disponibles. ¿I si canviéssim uralites per plaques fotovoltaiques? ¿I si els grans edificis patrimonials que no han trobat mai recursos per rehabilitar les teules ara es poguessin rehabilitar per produir energia?

5. Freqüències ferroviàries. Els grecs que vivien a Atenes fa 2.500 anys i caminaven a peu durant 4 hores per arribar al Partenó, al·lucinarien si coneguessin els trens. Quin invent, no? És cert que hi ha l’AVE, però som molt lluny del Japó, d’Holanda o de Suïssa, on hi ha un tren ràpid cada 10 minuts. Per no parlar dels rodalies. Les xarxes de trens, si no són freqüents, no són realment una alternativa als cotxes.

6. Índex de principalitat. On hi ha els habitatges principals i on es concentren les segones residències? On es consumeix molta energia durant algunes setmanes de l’any? Quins pobles o ciutats consumeixen més o produeixen més residus?

Tenint en compte que el futur no el marcarà l’agenda de la construcció, sinó l’agenda energètica, d’aquí en sorgeix un projecte emblemàtic per a la Generalitat, que marcarà els nous anys 30 del segle XXI. Aquests mapes caldrà que tothom els tingui integrats mentalment quan consumeixi; com qui se sap el mapa del metro de Barcelona, encara que visqui a 200 km. Ja no serveix la cantarella dels pobles autosuficients, perquè amb prou feines hem sabut compensar una Catalunya escorada cap al litoral pels efectes del turisme. La vella contraposició entre el món rural i el món urbà, tan ben sintetitzada per la malaurada fotografia de la bala de palla, ha caducat i aquest és un dels reptes majúsculs que tindrà Catalunya en els propers anys.

Arquitecta i consultora
stats