A propòsit de ‘La banda’

En el vol entre Dubai i Los Angeles, triant i remenant entre les ofertes cinematogràfiques que la companyia ofereix als passatgers, hi trobo el film brasiler Temporada. El director André Novais Oliveira centra el seu tercer llargmetratge en una dona casada que s’ha vist obligada a abandonar la família a Itaúna per emigrar a la perifèria de Contagem, a l’estat de Belo Horizonte. La vida urbana, la separació, les contradiccions generades per la soledat hi són explicades amb el suburbi de fons, on les vides s’escolen entre llums i ombres ben familiars per a molts de nosaltres. Veig la pel·lícula entre un mar de pantalles en què bàsicament els passatgers segueixen films nord-americans farcits d’imatges espectacularment previsibles.

Com que el vol és llarg segueixo buscant alguna cosa més que m’interessi. Trobo La banda, un film valencià escrit i dirigit per Roberto Bueso i que veig en la versió original en català. La pel·lícula explica una història senzilla, petita, d’un músic jove que torna de Londres, on estudia, a un poble de l’Horta de València pel casament del seu germà. El film passa entre els camins de l’Albufera, les barraques reconvertides en restaurants pintorescos; pels carrerons del poble de l’Horta, les torretes que han envaït els voltants de València durant els anys del boomdel totxo, i algunes pinzellades de la capital del País Valencià. Tot el que s’hi veu és normal: les gasolineres, els gintònics en got de plàstic, les ampolles d’anís, els cotxes, les converses entre els amics i les relacions entre pares i fills. La normalitat de la llengua, del català que s’hi parla, ajuda a potenciar el vincle entre el film i l’espectador.

El moment polític del país, les coses d’Espanya que tant ens afecten, han deixat com un segon o tercer plat informatiu els embats contra el valencià que s’han produït darrerament al sud del País Valencià. El nacionalisme espanyol tolera malament la diferència, però sobretot tolera malament perdre. A València les coses fa temps que no van exactament per on havien d’anar, segons ells. El País Valencià ha aconseguit treure’s de sobre, per un temps, el monopoli polític popular, el de les glòries a Espanya i el Naranjito ressuscitat. Espanya necessita València per ressuscitar, o això pensen. D’aquí que petites històries d’èxit com La banda siguin una bona notícia que cal repetir com a antídot.

No és només que aquest conte valencià modern, escrit i dirigit en català, sigui un guany tàctic; és un guany de normalitat pel fet que hi veiem actors joves i no tan joves constituint-se en imaginari col·lectiu. Les polítiques culturals han de servir per generar referències pròpies, obrint espais narratius que no siguin fàcilment conqueribles per a les potències culturals del nostre entorn. El diàleg entre cultures de mides tan desproporcionadament diferents es complica quan una o totes les cultures dominants i dominadores es conjuren contra la cultura minimitzada. D’aquí que calgui apostar per La banda : fer que aquest film guany camí, fer que es doni a conèixer, ens ajudarà a consolidar la llengua i la cultura del nostre país a l’espai audiovisual i, en concret, a l’espai cinematogràfic, tan important quan es tracta de consolidar espais culturals nacionals.

L’exemple de La banda és, en una altra escala, i en àmbit televisiu, el de Merlí. No hi ha vol en què, en la secció de televisió, no sigui possible seguir alguns dels episodis de la sèrie de TV3. Merlí és alguna cosa més que un cop de sort. És el resultat de la creació d’un mitjà de comunicació relligat permanentment amb la modernitat i amb la qualitat destinada al gran públic. TV3, que vol dir els diferents equips que l’han dirigida, ha sabut dotar Catalunya d’un instrument potentíssim de generació de referents propis, a l’altura de la personalitat i de l’ambició de la catalanitat. No hi ha país si no hi ha cultura nacional. I no hi ha cultura nacional sense set de consumir-la i sense l’ambició de fer-la influent al món. No podem ser influents si allò que expliquem no és genuïnament diferent.

Torno als carrers de Contagem que ens mostra Temporada. Al caminar lent dels personatges, a la cadència de la llengua portuguesa gairebé cantada, arrossegada. I torno a La banda, sobretot a alguns diàlegs divertidament frescos entre els joves personatges que protagonitzen la pel·lícula. Torno a pensar en la necessitat que tenim d’una frescor cinematogràfica i cultural que no s’ancori necessàriament en el món anglosaxó, que asseguri uns ecosistemes culturals ben diversos, que interessin i que distreguin; que profunditzin i ens diverteixin. No sé si és gaire difícil. Sé que és necessari.