La protecció de les minories nacionals (1930)
La tria de J. M. CasasúsCom era d’esperar, l’actual Assemblea de la Societat de Nacions ha tractat, també, de la protecció de les minories nacionals. Aquest tema, sempre de palpitant actualitat, ha ocupat dues sessions, els dies 19 i 20; però malgrat l’extensió del debat hom veu de seguida que no ha tingut ni la importància ni l’interès espectacular del de Lugano, ni del celebrat a Ginebra en març de l’any passat. [...] Dues tendències han pugnat per imposar-se durant aquest debat. D’una part la que demanarà la creació d’una Comissió permanent de minories, proposada per Alemanya i compartida, més o menys absolutament, per Anglaterra i altres països; de l’altra, la que no considera arribat encara el moment de modificar poc ni molt el procediment acordat fa poc més d’un any en una sessió a Madrid. És aquesta segona tendència que ha predominat. [...] El resultat de la polèmica sembla que hauria d’haver satisfet l’opinió francesa, tan refractària sempre a fer concessions a les minories; però no ha estat així. La major part dels diaris francesos han adoptat un to apocalíptic contra Alemanya, acusant aquest país d’aprofitar el problema de les minories per a fer campanya pangermanista. Aquesta temença l’ha tinguda França des de l’endemà de Versalles, però el resultat de les recents eleccions alemanyes l’ha vigoritzada. Sols així hom pot comprendre que un diari habitualment tan tranquil com Le Temps hagi perdut el seny amb tanta facilitat. El seu article frontal del dia 21 és una mostra de l’estil desgavellat que fa aparició en els diaris conservadors francesos sempre que es presenta una semblant avinentesa. Segons l’anònim articulista, Alemanya no té dret a defensar les minories perquè abans de la guerra les oprimia i se les assimilava. L’autor oblida amb una ingènua facilitat que en l’època a que fa referència hi havia a Alemanya un Kàiser, un règim militarista, gairebé una dictadura de classe, mentre que ara hi ha una república molt més democràtica que la de Tardieu [llavors primer ministre francès]. Oblida, en fi, que entre l’avant-guerra i la post-guerra, s’ha produït a Alemanya una radical revolució, tan en l’ordre polític com en el social. Si el poble alemany sabé enfonsar a temps un règim que havia oprimit tant les minories com les majories, ¿pot dir-se justament que no té dret a defensar avui l’interès cultural d’aquells alemanys que, per haver caigut sota el poder d’una altra sobirania, no gaudeixen els avantatges obtinguts per la revolució? [...]
