24/08/2021

Psicodrama a la bugaderia

2 min

El millor de Buga Buga, la sèrie que ha estrenat TV3 els dilluns d’estiu, és la durada: vint minuts passen de pressa. Dirigida per Alba Simón i Ana Millán, els sis capítols intenten trencar el tòpic que la roba bruta es renta a casa i utilitza les bugaderies com a espai narratiu. Les rentadores són només l’excusa, el paisatge, però són útils per segrestar els personatges en un temps d’espera mentre renten i assequen la roba. Un temps mort, d’obligada inactivitat, que serveix perquè els protagonistes de cada història es delatin. El que fem quan tenim una estona de calma posa de manifest la nostra intimitat. El plantejament estètic té més de pel·lícula amateur que de sèrie televisiva. És obvi l’esforç per oferir una producció moderna, urbana i alternativa. La banda sonora, l’animació de la careta de presentació, la fredor de la fotografia i el rodatge en escenaris reals són els recursos per desmarcar-se de la ficció televisiva més tradicional de la cadena. Però en canvi l’aspecte més bàsic i essencial, el guió, falla. Hi ha episodis on els mateixos intèrprets semblen incòmodes amb el text per l’artificialitat d’algunes converses. I això que, en general, el nivell interpretatiu dels actors és lloable i el càsting innovador. Però la voluntat de sorprendre l’espectador amb girs insòlits a l’hora de gestionar la informació, el clima narratiu de psicodrama contingut i pretensiós i uns diàlegs en què sents el soroll del teclat de l’ordinador per redactar-los converteixen Buga Buga en una producció televisiva molt ingènua i fràgil i massa encarcarada. Pot ser la llavor d’un projecte futur més sòlid, però les històries que expliquen no atrapen. Ni els personatges ni les seves vides t’arriben a interessar. T’és igual com es desenvolupi l’argument perquè la debilitat narrativa et provoca més inquietud televisiva que curiositat. Més que connectar amb les històries observes amb escepticisme la seva evolució. La forçada intensitat emocional dels personatges grinyola i tot plegat provoca un resultat oposat a la intenció inicial. Els drames de Buga Buga acaben semblant passats de moda. Les ínfules de modernitat, l’analgèsia de l’entorn, la tristesa anímica dels protagonistes, l’aïllament emocional dels personatges, el minimalisme impostat de les seves converses i una mena de resolució que apel·la a la transcendència psicològica ens remeten a una versió poc reeixida de la narrativa teatral dels noranta. L’ingredient esporàdic del sexe en un context sòrdid per accentuar la soledat i tragèdia dels personatges és tan forçat com gratuït. A la sèrie li sobra psicodrama i li falta espontaneïtat. En el procés de realització s’hi intueix més patiment que diversió.

Està bé que la televisió pública doni oportunitats a creadors, que s’explorin formats, encara que no siguin del tot encertats. Buga Buga no és un error de programació sinó un intent honest amb més voluntat que èxit.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats