Un puny tancat
PeriodistaESTEREOTIPS. Rachida Aziz va créixer davant d’un televisor on “els presentadors eren blancs, els convidats eren blancs, les models eren blanques i els personatges eren blancs”. Tenia vuit anys quan es va adonar que ella “era de color” i no ho va descobrir mirant-se al mirall sinó en “llegir-ho als ulls, escoltar les paraules i adonar-se dels comportament dels blancs que l’envoltaven”. Era la dècada dels 80 a Anvers, la segona ciutat de Bèlgica. Hauria pogut tenir una vida “darrere les cortines” i ser una estadística més. No li calia cap endevinadora per saber el que li esperava, explica al llibre Niemand zal hier slapen vannacht [Ningú dormirà aquesta nit], que acaba de publicar. Potser sí. La Rachida és dissenyadora i activista. Parla i escriu del racisme, la discriminació, el feminisme, la “blancor” i les lluites socials. Fa roba per a dones “de qualsevol talla, color o convicció”, moda per a dones musulmanes, moda per encaixar “amb el cos i amb la ment”, i la ven al barri més bohemi de Brussel·les.
El món té dues visions exclusivistes i oposades de les dones musulmanes, diu la Rachida: les que són l’exemple perfecte de la integració i les devotes que viuen tancades a casa. “I jo, en canvi, encaixaria en els dos estereotips -afegeix- perquè soc una devota musulmana que va portar el hijab durant 25 anys, que alhora ven la seva moda al carrer Dansaert de Brussel·les”.
La Rachida explica la seva vida amb certa timidesa. Com si tot el que li ha anat passant fos part d’aquesta casualitat no escrita que ningú hauria pogut predir. El matrimoni als 18, la primera feina de mainadera d’una família amb diners, el descobriment de la moda, la consciència de l’efecte letal dels estereotips i l’estigmatització, l’activisme a favor del “respecte a les diferències i a les decisions i eleccions individuals”. La seva veu és suau però les seves paraules són “un puny tancat” quan es declara “massa enfadada per reconciliar-se”.
POLÈMICA. “Som els perdedors de la societat que aquest petit i poderós grup ha creat a imatge i semblança seva -escriu la Rachida-, però també tenim un avantatge: som més”. Són moltes. N’hi ha generacions senceres. Dones amb veu forta, que incomoden; que han crescut enmig d’una visió del món occidental que és unilateral; que saben que el colonialisme no està resolt i que el racisme diari encara està subestimat. Són polèmiques. Pel que diuen i perquè ho diuen elles.
Dones com Rokhaya Diallo, que denuncia “el racisme d’estat” a França. Diallo va ser escollida l’11 de desembre per formar part d’un òrgan assessor del govern i acomiadada dos dies després enmig d’una allau de crítiques per les seves posicions públiques. Covardia institucional.
“Si jo no fos una militant seria l’amiga simpàtica d’aquells que avui em detesten”, assegurava, provocadora, en una entrevista a Le Monde aquest cap de setmana. Però Diallo denuncia la violència policial contra les minories, reivindica el mocador i carrega contra la “hipocresia” del “nacionalisme francès” que, en teoria, no vol distingir entre francesos de diferent origen, religió o cultura i que té al·lèrgia a qualsevol idea de comunitat dins d’una França desigual i guetitzada. Discursos uniformitzadors en un país trencat. Les societats europees són ètnicament i culturalment plurals. L’assimilacionisme és el fracàs.
VEU. Són dones “visibles”. Dones que han dit prou. Que declaren que el temps dels que abusen s’ha acabat. Moviments de dones que han decidit parlar, que denuncien injustícies laborals i salarials, que no encaixen en els estereotips. Ni dels uns ni dels altres.
Aquest no és un món monocolor, ni les injustícies es poden blanquejar. No és un món de minories, sinó de moltes majories. Majories d’individus, cadascun diferent.
