La qualitat de la democràcia espanyola
El cas dels diners amagats a Suïssa pel rei Joan Carles de Borbó constitueix una bona ocasió per comprovar la qualitat de la democràcia espanyola. Tenir un cap d’estat (o president de la Generalitat) que amaga una fortuna a l’estranger no és, precisament, símptoma d’una democràcia avançada. Sobretot, cal dir-ho, si és un càrrec hereditari i no elegit. Però això no és el més greu. L’indicador més rellevant de qualitat institucional, més que l’existència de corrupció per ella mateixa, és la reacció de les institucions. En aquest cas, el fet que el cas hagi estat destapat per la premsa estrangera i amagat a consciència per la immensa majoria de mitjans espanyols, o que s’hagi rebutjat investigar els fets al Congrés amb l’argument de la suposada inviolabilitat del rei emèrit són dos senyals molt forts de baixa qualitat democràtica.
Algú podria pensar que és un problema circumscrit a la monarquia. Una institució que, diuen, és eminentment simbòlica i que es justificaria històricament per la necessitat que hi havia de garantir una transició pacífica del franquisme a la democràcia. Però això està molt lluny de ser cert. En poc temps hem vist escàndols que afectaven altres institucions clau de l’Estat.
Un de molt rellevant, en aquest sentit, és el de la Junta Electoral Central. L’existència d’una autoritat electoral independent i neutral és fonamental en qualsevol sistema democràtic. Però a Espanya aquest òrgan ha estat colonitzat de la pitjor manera possible pels partits, que hi col·locaven assessors a sou i militants que no declaraven ser-ne, i ha estat emprat discrecionalment per perjudicar rivals polítics. Un detall que no és menor és el fet que el líder del PP Pablo Casado fes pública la inhabilitació d’Oriol Junqueras quan encara no havia acabat la reunió de la JEC en què es prenia la decisió.
No fa gaire, també, vam saber que el Tribunal Constitucional havia jugat estratègicament amb l’admissió a tràmit i el retard deliberat en la resolució de recursos d’empara per evitar la internacionalització judicial del judici de l’1 d’Octubre a través de recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans. No és el primer abús que coneixem del TC en tot aquest procés. Especialment en la seva hiperactivitat per impedir debats sobre la independència al Parlament de Catalunya, imposant així una interpretació absolutament restrictiva de la democràcia i l’autonomia del parlament.
La monarquia, la Junta Electoral o el Tribunal Constitucional són òrgans clau de la democràcia espanyola. Però els problemes de baixa qualitat institucional a Espanya van molt més enllà. Per exemple, amb l’ús polític de la policia que hem conegut aquests anys. I que no és anecdòtic sinó sistemàtic. De vegades hi ha anècdotes que són reveladores de mals més profunds. Com les amenaces i escridassades a la diputada Laura Borràs per part de policies que es manifestaven, i la denegació de protecció per part dels policies del Congrés de Diputats davant d’una situació potencialment perillosa per a una representant de la ciutadania. És, potser, un fet puntual però denota una politització perillosa de la policia, que ja hem vist en altres episodis recents relacionats amb l’espionatge a rivals polítics, per exemple.
La llista d’abusos és llarga, i afecta també, per exemple, un òrgan opac i controlat pel PSOE i el PP i per grans noms de l’estat profund com el Tribunal de Comptes, que ha imposat unes sancions econòmiques absolutament abusives i desproporcionades pel 9-N o l’1-O amb absoluta impunitat. O el mateix Tribunal Suprem, esclar, que tant en la fase d’instrucció com de judici va maniobrar deliberadament per evitar l’exercici dels drets polítics dels llavors encausats per l’1-O i que ja ha estat corregit diverses vegades per tribunals europeus.
Tot això denota problemes estructurals que van més enllà de qui governi. Però cal tenir en compte que moltes d’aquestes coses passen en un context polític relativament favorable a la transparència: sense majories absolutes, amb molts partits al Congrés espanyol, i amb una majoria de govern de les esquerres plurals en què Podem hi té un paper clau. En el passat hem après com són les coses quan hi ha una majoria absoluta de la dreta espanyola. I ara, que hi ha una probabilitat no petita que en un futur proper hi hagi una majoria de la dreta i l’extrema dreta a Espanya, les amenaces a la qualitat de la democràcia són molt més serioses. Perquè aquesta majoria es trobaria amb pocs contrapesos institucionals si arrossegués, encara més pendent avall, la democràcia espanyola.
