29/04/2012

Potser que ens fem els belgues

2 min

A Zapatero el vam titllar moltes vegades de mentider, perquè ho era, però la veritat és que, al costat del seu successor en el càrrec de president d'Espanya, l'exlíder socialista està començant a quedar com una ànima de càntir. En comparació amb els no subiré impuestos de Rajoy, els apoyaré de Zapatero ja semblen criaturades. Vam començar amb una pujada salvatge d'impostos, que Don Mariano havia negat un milió de vegades abans no cantés el gall. En va quedar fora l'IVA, que aquest sí que mai de la vida s'havia d'apujar. Ara ja sabem que ho farà l'any que ve, si és que l'executiu pepero és capaç de resistir la temptació de fer-ho abans. De Guindos és un dels ministres que fan la figura dels dos lladres crucificats a banda i banda del messies (que en aquest cas seria Rajoy, ja em dispensaran l'heretgia). L'altre lladre, amb perdó, seria Montoro, que pel que sembla s'ho havia cregut, això que no augmentarien l'IVA, i per aquest motiu encara ho refilava amb la seva veu harmoniosa just dos dies abans que el seu propi president el fes quedar en la més nua evidència. D'això se'n diu un govern ben coordinat, que desprèn rigor i fiabilitat pels quatre costats.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Rajoy va arribar a la presidència vociferant el conjur màgic segons el qual ell i el seu govern sabien "el que cal fer" per desencallar Espanya. Gairebé mig any i moltes retallades després, la realitat és que la prima de risc i l'atur segueixen celebrant una farra desbocada, que la confiança dels espectrals mercats i dels quimèrics inversors (tret de Sheldon Adelson i els seus megaputiclubs) en Espanya segueix brillant per la seva absència i que, consegüentment, els dinosaures de la intervenció internacional i de la sortida de l'euro continuen sent allà cada vegada que Don Mariano es desperta, que no és cada dia. Quan aquest home va presentar el seu gabinet de ministres, una legió de conspicus i genuflectes analistes, d'aquests que llepen per igual qualsevol que arribi al poder, es van apressar a escriure solemnement que aquest era un govern de gent ben preparada i seriosa, capaç de fer recuperar la confiança fins i tot als fidels difunts. Mig any més tard, els que callen com morts són els conspicus analistes, mentre comencen, això sí, a aixecar les celles amb un cert nerviosisme. Ehem, ehem.

I és que a Rajoy, en aquest temps, sí que li ha llegut d'alegrar la senyora Merkel en anunciar que Espanya no acompliria el dèficit fixat per les altes instàncies europees, i de provocar l'entusiasme dels súbdits del Regne d'Espanya amb una rumbosa amnistia fiscal per als pocavergonyes de més cubicatge. Ah, i de subratllar, per boca de sor Sáenz de Santamaría, que tota la culpa del que està passant és encara dels pèrfids socialistes. En resum, ha demostrat que mentia a consciència, i que no té ni la més trista idea sobre "el que cal fer". El salva que l'oposició, per dir-ho pietosament, ni tan sols compareix. Una pregunta: ¿no era a Bèlgica, que es van tirar un any i mig sense govern i sense que es notés la diferència?

stats