Els que creen mala imatge
El prestigi, i amb ell la bona imatge, és un valor que es construeix lentament a base de rigor, constància, honestedat, equanimitat i intel·ligència. Això val tant per a les persones com per a les institucions i per a qui les governa, i sobre aquest prestigi es construeix la credibilitat i la confiança.
Últimament dirigents polítics i empresarials estan expressant la seva preocupació per la mala imatge de l'estat espanyol a l'exterior. Ho va expressar el Sr. Rajoy arran de les manifestacions estudiantils de València; ho ha dit el Sr. Rosell, president de la CEOE, de la vaga del 29-M, i ho ha estat recalcant el Sr. Fabra, president de la Generalitat Valenciana, per la divulgació en la premsa dels múltiples casos de corrupció que pateix el País Valencià.
La preocupació de tots tres té un comú denominador: relacionen la mala imatge i el prestigi de l'Estat amb la pràctica responsable de tres drets que, si no s'exerciren, aleshores no viuríem en un estat democràtic i ells difícilment gaudirien dels seus càrrecs. Els drets de manifestació, vaga i llibertat de premsa són -per molt que els pesi als Srs. Rajoy, Rosell i Fabra- una necessitat vital i consubstancial amb el sistema de llibertats civils llargament i penosament impulsat per les classes populars, en dura lluita pel reconeixement de la dignitat i contra els poders reaccionaris i obscurantistes que avui encara perduren. Aquests poders volen fer creure que són els legítims hereus de la Constitució del 1812, quan en realitat ho són dels que la derogaren el 1814 i després nodriren durant dos-cents anys sàtrapes i dictadors que desenganxaren l'estat espanyol de la història i la modernitat.
Tanmateix, la imatge i el prestigi, com les percepcions subjectives, són el resultat de comparar la realitat en construcció amb el prototip ideal de cadascú sobre el que hauria de ser la pauta de conducta per a una acció de govern. Per aquesta raó no deixa d'inquietar l'admiració no dissimulada d'un grapat de mandataris del nostre entorn cap a sistemes com el de la Xina o d'altres països dits emergents, on a les llibertats democràtiques se les considera un defecte que impedeix les bondats d'assolir una alta taxa del PIB no importa a costa de què.
Altres vegades, el prestigi i la imatge són el resultat d'una calculada operació de maquillatge construïda sobre grans mentides amagades per subtils i poderoses complicitats i silencis. Sembla el cas d'aquest patètic personatge conegut per les sigles DSK, a qui tots consideraven potencial president de França i que ara ha de dormir en comissaries un dia sí l'altre també, passant per interrogatoris judicials i acaraments amb proxenetes i havent-se escapat per un cabell d'un judici per violació. Altres vegades l'operació de maquillatge és més tosca, però conserva l'eficàcia gràcies a l'atapeïda pantalla del poder i les seues litúrgies socials: és el cas de Camps, Millet, Carlos Fabra i molts més personatges. Encara no hem eixit de l'estupor de veure'ls gaudir de tan altes representacions: ja no seria així si no fos que viuen protegits per amples complicitats socials.
I ací ve la pregunta que no podem deixar de fer-nos. Per què aquests que enfronten l'exercici de drets civils a la bona imatge i el prestigi de l'Estat resulta que guarden silenci sepulcral sobre els mals que més ens aproximen al tercermundisme i que més ens allunyen d'Europa i d'altres països democràticament avançats? Mai parlen de la corrupció, de l'arbitrarietat del poder, del malbaratament de recursos, del menyspreu al ciutadà que paga els seus impostos, ni de la burla al més elemental sentit de la democràcia dels que diuen una cosa el dia abans de les eleccions i l'endemà fan exactament la contrària.
A la vista de les democràcies occidentals, l'estat espanyol apareix com un territori creuat per la corrupció des del cap de Creus fins a Tarifa i des de Finisterre fins al cap de Gata, amb la guinda Gürtel al mig. És una corrupció generalitzada, que està incrustada en els despatxos del poder i que, si en algun cas és detectada i jutjada, acaba absolta per sentències incongruents, quan no indultada pels governs de torn. L'estat espanyol apareix com un país ofegat per un frau fiscal de magnitud mastodòntica que per si sol resoldria el dèficit de l'Estat i que paradoxalment és amnistiat cíclicament sense cap mena de vergonya i entre riallades dels grans defraudadors. Se'ns coneix per una antiplanificació d'infraestructures absurda, cara i inútil amb la qual s'havien proposat fer un aeroport en cada província, una estació de TAV en cada poble i una autovia fins a l'entrada de cada urbanització, tenint com tenien dades de la incapacitat financera per fer-ho.
Però segurament van ser més poderoses les ganes insaciables de veure córrer maletins i comissions.
