Jo sí que negociaria els pressupostos

IGNASI ARAGAY
IGNASI ARAGAY

Jo sí que negociaria els pressupostos amb Pedro Sánchez, i n’aconseguiria un bon tall: com a mínim els 2.500 milions que van oferir d’entrada. Per a la sanitat, per a l’educació, per seguir construint el país que volem... Perquè el dia a dia és molt dur. M’asseguraria el Corredor Mediterrani, que torna a estar en perill. Ho faria, sens dubte, amb el nas tapat, deixant meridianament clara la desconfiança profunda que ens separa del poruc socialisme espanyol, deixant clara la injustícia inacceptable que estan patint els presos polítics i els exiliats, deixant clar que ni renunciem ni renunciarem al dret a decidir quan ho creguem oportú, deixant clar que continua i continuarà la mobilització. Però ho faria, sí. A la basca. La dignitat no pot estar sempre renyida amb la política. Si sempre la partida és a tot o res, difícilment ens en sortirem. Cal deixar-nos marge de maniobra. No per transigir, sinó per avançar.

A l’Espanya intolerant, unitària i unitarista, sempre li ha fet més respecte, per no dir directament por, el pacifisme català que la violència basca. Des del poder que els dona la legitimitat de l’Estat, un enemic democràtic en realitat és molt més temible que un que no ho sigui. L’enemic democràtic només el poden reduir amb arbitrarietats, posant-se ells en contradicció amb els seus principis, retorçant l’estat de dret. En definitiva, posant-se en evidència. Això és el que hem aconseguit que els passi, però a un cost molt alt.

Potser ens l’hauríem pogut estalviar. Si després de l’1-O haguéssim estat capaços de frenar i jugar la carta d’unes eleccions autonòmiques, no només hauríem descol·locat doblement l’Estat, sinó que l’hauríem debilitat encara més i en el seu terreny. Hauríem ampliat molt la base sobiranista sense tants costos personals i institucionals (el 155). Això ara ho reconeixen en la intimitat fins i tot alguns dels més alts responsables de l’èxit del mateix 1-O. En aquell moment no hi va haver la visió estratègica per fer-ho ni la valentia política per dir-ho a la gent, per frenar el natural ímpetu ciutadà. No era fàcil, és cert. Dir-ho ara té un valor relatiu, esclar, però si serveix per no caure-hi de nou...

Ara ho estem fent tot alhora, i quan ho fas tot, no fas bé res. Dins el bloc independentista, alguns mantenen el to pacifista profundament exemplar: vaga de fam. Altres surten al carrer en actitud de batalla campal, i aconsegueixen que els Mossos els esbatussin. Dins el Govern, uns fan èmfasi en la necessitat d’enfortir-nos des de la Generalitat, de no deixar passar la capacitat de condicionar l’executiu espanyol, perquè potser -si es confirma l’auge de Vox- el proper president de la Moncloa ja no dependrà dels vots independentistes. I altres s’agafen a la mobilització permanent com a via per mantenir la tensió i incomodar l’Estat.

Doncs bé, tot no pot ser. Hem de triar. No podem ser pacifistes i encaputxats alhora. No podem governar i liderar l’activisme. No podem enviar els Mossos i posar-los al costat dels que són a l’altra banda. Sí que podem, en canvi, aprovar els pessupostos a Sánchez -i treure’n el màxim partit econòmic, cosa no menor- i alhora mantenir el suport incondicional i solidari amb els presos i exiliats, la llibertat dels quals considerem irrenunciable. I mantenir també l’exigència democràtica d’un referèndum pactat. I ho podem fer, a més, amb tota la legitimitat del món si la mobilització que defensem és immaculada en les formes, i si a més tenim l’habilitat estratègica de no buscar un xoc que alimenti i justifiqui la reacció. Els carrers són de tots i els demòcrates sobiranistes hem de ser la garantia que ho siguin. L’espanyolisme té dret a manifestar-se. La dialèctica antifeixistes contra feixistes és la confrontació en què ens volen arraconar. El neofeixisme es combat amb tolerància i democràcia. I la independència es guanya partida a partida. No tot és una final. I cal reservar forces.

Ignasi Aragay és director adjunt de l'ARA.

Més continguts de