Tot el que va ser / Tot el que quedarà...
Tot el que va ser
Bona iniciativa del Teatre Lliure. Durant vuit setmanes, cada dimarts, grans actors i actrius de la nostra escena llegeixen cartes en veu alta. "A les cartes hi ha la veritat del que ho escriu i hi ha una veu que s'adreça a una altra, i això és també l'essència del teatre", diu Pau Carrió, director d'aquesta interessant i singular iniciativa. Dimarts passat, a la Sala Fabià Puigserver, Núria Espert i Josep Maria Flotats van llegir cartes (i poemes) de l'exili. Una hora d'espectacle de la paraula que, per acumulació d'històries, enyors i misèries emocionals i vitals, anava colpint. Quin fred que feia en les cartes de Mercè Rodoreda, de Joan Oliver, de Pau Casals, d'Armand Obiols, d'Agustí Bartra, de Carles Pi i Sunyer i també en l'exili interior dels poemes d'Espriu. I que ben dites, aquestes cartes, per part dels dos actors. De Josep Maria Flotats, cap sorpresa. He vist tots els espectacles que ha estrenat aquí i a Madrid des que va tornar de la Comédie Française. A Núria Espert, en canvi, era tot just la tercera vegada que la veia en un escenari. I vaig quedar fascinat per la manera de dir, per la pronúncia perfecta, per la declamació natural, gens afectada d'una actriu que, de cop i volta, em va ensenyar on és el truc que la fa diferent de tot el que havia vist abans en un teatre. La llarga ovació final era per als intèrprets però també per als autors d'unes cartes de final de la guerra, de postguerra i d'exili que mai no van rendir-se. Aquells sí que les van passar magres. En sortir de l'espectacle penses en els avis i els pares que sí que van patir, amb una vida marcada per la guerra i els anys que van venir després. I et sembla injust, fins i tot, lamentar-te que el bar del teatre estigui tancat i no puguis fer un mos.
Tot el que quedarà…
La Santa Aliança, vaticinada i teoritzada per Toni Soler (poques vegades un historiador havia tingut tanta visió de futur), ja la tenim aquí. I la Santa Aliança, passada pel ribot de Merkozy , actua amb una rapidesa i un desvergonyiment que fa feredat. S'agreuja el dèficit fiscal, s'escura la butxaca dels ciutadans, s'ofega la capacitat de reactivació i creixement i, no fos cas que ens en sortíssim, no ens deixen ni cobrar un euro als turistes que vénen a passar dues nits a l'Hotel Arts ni al càmping Toro Bravo. S'aturen les obres, s'escanyen els aeroports i s'asfixia econòmicament el país. Ens volen cada vegada més residuals i, amb l'objectiu de reduir el dèficit, han trobat l'excusa ideal. En aquesta tempesta perfecta, ¿m'ho sembla a mi o el país se'ns està quedant a les mans? La misèria canvia l'escala de valors i prioritza la supervivència personal i familiar per damunt del patriotisme. I aquí, anestesiats per una crisi que ens ha agafat a contrapeu i instal·lats en el mainstream de la premsa benpensant, Catalunya hi està perdent bous i esquelles. A massa nivells. El català, com a llengua vehicular, fa tentines a l'escola. La cultura, sense pressupost, obliga a tancar una capçalera històrica cada setmana. Les ganes d'apagar un parell de canals de tele catalans, entre el centenar d'espanyols que hi ha al comandament de la TDT, és reblar el clau cap al no-res. Les reinstaurades columnes de Puig i Cadafalch, vistes des de la plaça Espanya, sembla que facin nosa al paisatge. A aquest pas, amb una mica de sort, algun diumenge ens deixaran ballar La santa espina . I, si no, sempre els podrem donar les gràcies perquè no enderroquin el monument de la sardana de Montjuïc. La dels dansaires petrificats, com el país.
