Per què s’han fet eleccions al Japó?
El Partit Liberal Democràtic, liderat per Shinzo Abe, i el seu aliat, el Partit Komei, van guanyar les eleccions generals anticipades del Japó de diumenge amb uns resultats aclaparadors -325 dels 475 escons de la cambra baixa- i poden aprovar qualsevol llei a les dues cambres.
La taxa de participació va ser la més baixa després de la Segona Guerra Mundial: un 52%. Els electors van mostrar-hi tan poc interès, en primer lloc, perquè no sabien per què havien de votar. Shinzo Abe deia que les eleccions eren per saber si els electors estaven d’acord amb l’ajornament de la pujada de l’IVA fins al 10% que estava prevista per al 2015. Però, segons les enquestes, gairebé tothom hi estava d’acord. També deia que se celebraven per reafirmar la confiança de l’electorat en l’Abenomics. L’Abenomics, segons Abe, consisteix en tres punts. Els dos primers són la relaxació financera per combatre la deflació i la inversió pública per estimular la demanda interior. Però el tercer i últim, aconseguir l’expansió econòmica sostenible del país, ni tan sols s’havia posat en marxa. ¿No és estrany intentar reafirmar la confiança en una cosa la fase més important de la qual encara no s’ha engegat?
En segon lloc, la falta d’interès dels electors es justifica per l’absència de cap partit d’oposició que, més enllà de les crítiques al govern, presentés una política més atractiva com a contraproposta. A més a més, com que eren unes eleccions tan precipitades, els partits d’oposició no estaven prou preparats. De fet, al meu districte no hi havia sinó tres candidats; un del PLD, l’altre del Partit Comunista i l’últim d’un partit d’extrema dreta. Triar-ne un no era gens fàcil.
Per dur a terme les eleccions, es van necessitar més de quatre-cents milions d’euros. La màquina governamental va quedar aturada almenys durant 12 dies. Els damnificats del desastre nuclear de Fukushima es queixaven amb raó que aquests diners i aquests esforços podien haver-se destinat a millorar la seva situació, encara força precària. En definitiva, per què es van celebrar les eleccions?
Abe sabia molt bé per què havia de fer-les ara. Primer, per allargar el mandat del seu govern quatre anys més. Gaudia d’una popularitat prou alta, però que començava a davallar perceptiblement. El país havia sumat dos quadrimestres seguits amb caigudes del PIB, i dues ministres havien dimitit a causa de les possibles irregularitats en les eleccions passades. Per això, Abe volia convocar les eleccions i guanyar-les abans que la seva popularitat baixés massa. I l’objectiu final de la seva llarga legislatura -i la meta més important de la seva vida política-és la reforma de la Constitució pacifista del país. Abe pensa que, sense poder entrar en guerra, el Japó no podrà arribar a ser un gran país.
A part d’això, Abe interpretarà aquests resultats com un vistiplau de l’electorat a un conjunt de polítiques ja iniciades:
Tornar a posar en funcionament totes les centrals nuclears aturades per revisió, i definir la nuclear com l’energia bàsica del Japó, encara que a Fukushima l’aigua contaminada estigui omplint dipòsit rere dipòsit i no es pugui trobar on llençar els residus contaminats.
Fer possible l’aplicació de la llei sobre la protecció dels secrets especialment designats. La finalitat d’aquesta llei és protegir secrets considerats essencials per a la seguretat del país. La potestat de decidir quines són les informacions secretes essencials és exclusivament del govern. No hi ha cap garantia que la decisió no sigui arbitrària.
Fer possible l’ús del dret legítim de defensa col·lectiva. Fins ara, encara que els Estats Units ens demanessin la col·laboració en una guerra estrangera, podíem dir que no perquè la Constitució no permet enviar l’exèrcit de defensa fora del Japó. El govern, en una reunió dels ministres i sense consultar el Parlament, va modificar la interpretació dels articles de la Constitució vinculats a aquesta qüestió perquè puguem satisfer el desig dels aliats.
En definitiva, les eleccions són l’eina més important de la democràcia, però al Japó hem après que no hi ha res més desconcertant per a l’electorat que unes eleccions quan no sabem per què votem ni a qui.
Vaig veure com els catalans votaven en el procés participatiu sobre la independència. Tothom sabia per què votava. Vaig sentir el discurs del president Mas sobre el seu full de ruta. Parlava amb sinceritat sobre el tema i intentava fer arribar tant com podia la seva veu al poble català, que, al seu torn, l’escoltava molt atentament. Era l’escena política que trobem a faltar al Japó.
