Per què torno a Rio?

Fa 20 anys vaig assistir a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro formant part de la delegació espanyola en la meva condició de diputat al Congrés. A la tornada el comentari més freqüent entre els delegats era que la cimera havia estat un fracàs.

Ja llavors jo no compartia aquesta opinió. És cert que les expectatives eren molt altes i, en canvi, les sessions oficials van ser tedioses, els protocols feixucs i les actituds dels estats receloses. Ben diferent del dinamisme i del compromís dels actors no estatals, com les ONG o els ens locals i regionals, que van adoptar un ampli ventall de compromisos.

Crec que no m'erro si dic que el temps m'ha donat la raó. Els cinc acords adoptats, és a dir: la Declaració de Rio, els convenis sobre la diversitat biològica i sobre el canvi climàtic -que es concretaria uns anys més tard a Kyoto-, la Declaració dels Boscos o les Agendes 21 són claus per entendre les polítiques ambientals dels darrers vint anys. Ara tothom està d'acord que la Cimera de la Terra va marcar un abans i un després a tot el planeta.

Durant aquest període Catalunya ha capgirat la seva fesomia ambiental. És cert que tenim importants problemes per resoldre, però, si ens centrem en els vectors més rellevants, coincidirem que la situació és radicalment diferent de la que hi havia abans del 1992 en matèria d'aigua, residus, atmosfera o espais protegits. Ara tenim més coneixement d'on som i de què ens falta.

Llavors era impensable controlar tots els residus i fer-ne recollida selectiva, sanejar el 95% de les aigües residuals o tornar la vida a rius que eren clavegueres. Tot això, que està en la ment dels ciutadans, no s'hauria assolit sense l'acció de les administracions locals i de la població i de la societat; Catalunya és un dels territoris on més ajuntaments tenen Agendes 21 i on la societat civil és més exigent i participativa.

Aquesta transformació ha comportat el desenvolupament d'un sector econòmic mediambiental de referència, amb capacitat d'innovació, molt internacionalitzat i capaç d'exportar tecnologies i models de gestió.

Catalunya -Govern, ens locals, empreses i ONG- torna ara a ser present de manera activa a la Conferència de les Nacions Unides Rio+20 per renovar el compromís amb el desenvolupament sostenible i per impulsar polítiques d'economia verda i a favor de l'eradicació de la pobresa.

Els tres objectius són, altra vegada, ambiciosos i difícils d'implementar. En primer lloc, renovar el compromís amb el desenvolupament sostenible i, en aquest tema, els governs subestatals -i Catalunya particularment- anem a totes, a diferència d'alguns estats.

En segon lloc, crear un nou marc institucional per al desenvolupament sostenible, o model de governança. Es tracta de millorar la manera de prendre decisions i de regular els conflictes d'interessos per assolir el desenvolupament sostenible i l'eradicació de la pobresa.

En tercer lloc, avançar cap a l'economia verda per millorar el benestar de les persones i l'equitat social i, a la vegada, reduir els riscos ambientals i les tensions ecològiques. Segons l'ONU l'economia verda és la que comporta baixes emissions de carboni, utilitza els recursos de manera eficient i és socialment incloent. No es tracta, doncs, de desindustrialitzar sinó de reindustrialitzar i modificar a fons les polítiques energètiques.

El govern de Catalunya té, a més, altres objectius: impulsar la projecció internacional de Catalunya en matèria ambiental, avançar cap al ple reconeixement del caràcter governamental de les regions en el marc de les Nacions Unides i promoure la declaració de la Regió Mediterrània com a zona d'acció prioritària en la lluita contra el canvi climàtic.

Per avançar cap a aquests objectius treballem amb aliats internacionals mitjançant la Xarxa de Regions per al Desenvolupament Sostenible (nrg4SD), que copresidim, i on ens apleguem governs regionals que defensem l'eficàcia dels territoris subestatals per implementar les polítiques ambientals, o el Climate Group, el lobi de regions i empreses a través del qual promovem l'economia verda.

Malgrat els esforços de l'ONU, els acords previs són escassos: avui només 70 de les 329 propostes disposen d'un principi d'acord. D'aquí una setmana, quan tornem de Rio, potser parlarem de nou de la manca de resultats de la cimera, més encara que fa vint anys, i dels compromisos que no s'hauran tancat a la conferència. Però estic convençut que, tal com va passar fa vint anys, tot i que els resultats quedin molt allunyats de la dimensió dels problemes ambientals del planeta, alhora s'obriran algunes portes a l'esperança.