Potser queda en no res, però és alguna cosa

Dilluns vaig escriure aquí un article titulat "Generació Inside Job, 15-M, Islàndia", en què suggeria: "Jo m'apuntaria la data d'ahir, així amb l'etiqueta #15mani, per si de cas vam veure néixer alguna cosa". Sis dies després, la criatura batejada com a indignació ja ha decebut els primers intents de desacreditar el moviment amb etiquetes fàcils. Els que pronosticaven que això no era res s'han equivocat, però que no els sàpiga greu: com que continuen anunciant que això quedarà en res, tenen moltes opcions d'encertar-la. Si els professionals no saben fer rutllar el sistema, ja seria casualitat que ho arreglessin uns amateurs de procedència i motivacions tan diverses en quatre dies. Però arribem al dissabte de reflexió amb ganes renovades de debatre, i una petita sacsejada. Els uns més il·lusionats, els altres més desofegats, i alguns més desconcertats. Em fan gràcia els que treuen importància al fet dient que són les idees benintencionades de sempre, que ja se sap que són inaplicables. Si la humanitat ha avançat, i jo crec que sí, ha estat gràcies a complementar l'habilitat innata per persistir en l'error amb l'obstinació per obrir vies idealistes, de tant en tant. És cert que en l'autoorganització d'aquests dies hi ha hagut errors, prejudicis i incongruències. Però també hi hem notat veritat, habilitat i intel·ligència, com a mínim la suficient per arribar fins aquí.