Ernest Maragall
30/01/2011

La qüestió nacional (un altre cop)

3 min
PSC, Catalunya

Els últims dies hem llegit articles ben intencionats de Javier Cercas i Jordi Gracia (amb qui coincideixo en bona mesura) que, amb accents diferents, es refereixen a la suposada relació directa entre la derrota del PSC a les autonòmiques i la seva incapacitat per distingir-se del domini establert des dels primers anys de democràcia per conceptes, llenguatges i missatges del "nacionalisme català". La hipòtesi recurrent reapareix cada cop que les circumstàncies ho permeten, tant dins com fora de l'organització socialista. Tot i que expressada de forma respectable pels autors esmentats, coincideix amb el gruix de les posicions polítiques que al si de la direcció socialista catalana mantenen els partidaris d'una definició i praxi quasi exclusivament ancorada en el debat dreta-esquerra. Els mateixos que, lògicament, defensen l'actual model de relació (o hem de dir pertinença?) amb els socialistes espanyols.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però succeeix que la història és tossuda i ens retorna un i altre cop, a dreta i esquerra, a la dita "la qüestió nacional", d'acord amb els clàssics propis i aliens. I, per cert, ho fa en els mateixos termes a Catalunya, a Espanya, a qualsevol societat europea i més enllà. Per això és pertinent fer-nos preguntes i assajar respostes que ajudin a situar la reflexió en el terreny polític més útil. Intentarem, tants cops com calgui, trobar l'equació d'equilibri (inestable per definició) que ens permeti constatar l'immens camp comú que podem compartir Cercas, Gracia i tants ciutadans que ens sentim socialistes. I fer-ho sense que això impliqui renunciar a expressar, representar i dirigir Catalunya en totes les seves dimensions socials, culturals, institucionals i de projecció col·lectiva. Perquè d'això es tracta, no? De com els progressistes d'aquest país som capaços d'elaborar, explicar i aplicar un projecte de país complet, que respongui a totes les velles i noves complexitats. Les econòmiques i socials, avui plantejades de forma urgent i, en alguns aspectes, dramàtica, però també les derivades de la "qüestió nacional".

La primera pregunta (que a aquestes altures no hauria de ser necessari formular) és: Catalunya és una nació? Si fos el cas que se'n dubta o nega, el diàleg no tindria sentit. Però si, com vull suposar, és una afirmació compartida, almenys en les seves arrels culturals i històriques (molts segles anterior als efectes del franquisme i als esdevenirs dels darrers 35 anys), no queda altre camí per a una esquerra catalana que es vol central i majoritària que fixar posició i proposta sobre tots i cada un dels elements que avui fan possible, i obliguen, a exercir aquesta condició nacional.

La segona pregunta està més clarament connectada amb els plantejaments de Jordi Gracia: ¿hi ha frontera i delimitació precisa en termes d'acció política entre nacionalisme i federalisme? ¿El segon concepte és només una variant o concreció encoberta del primer? ¿Tot és "identitari" i, per tant, sospitós de nacionalisme forçosament reaccionari com diu Cercas? Quan Pasqual Maragall, després d'uns anys de clara degradació i afebliment del primer Estatut (gestionat pel nacionalisme conservador), planteja una nova formulació federalista per a Catalunya i Espanya (i, per cert, obté el més ampli suport mai rebut pel socialisme en unes eleccions catalanes), ¿es comporta com a socialista i progressista o com a nacionalista reaccionari? ¿No és evident que la proposta federalista catalana, que contenia elements suficients d'afirmació nacional volgudament compatibles amb la pertinença positiva a Espanya, ha estat rebutjada en aspectes essencials pel nacionalisme espanyol dominant a les institucions de l'Estat? ¿No ha sigut precisament això el que ha permès quallar un estat d'ànim col·lectiu que tendeix a legitimar un independentisme cada cop més racional i menys "nacionalista"?

I, en tercer lloc, la prevenció legítima contra el nacionalisme com a atribut exclusiu de les dretes més o menys extremes, ¿l'hem d'entendre aplicable només a situacions com la de Catalunya, nació sense Estat? ¿No apreciem un "nacionalisme progressista" en el projecte, capteniment i resultats del magnífic període de govern de Felipe González? I en els governs socialdemòcrates alemanys o laboristes anglesos no hi ha prou elements de patriotisme nacional sense que això els converteixi en reaccionaris? ¿No podem aplicar el mateix raonament als successius governs socialistes d'Andalusia? ¿El PSOE no es l'autèntic "partit nacional andalús"? ¿Quan Chaves reclama i guanya reivindicacions com la del "deute històric" fa socialisme progressista o nacionalisme identitari?

Aquest és l'autèntic repte del socialisme català: construir un projecte global, per a tots els catalans, que abraci tots els àmbits i sense més limitacions que les de la creixent complexitat econòmica i social. Això, esclar, si volem seguir existint com a subjecte polític en el marc espanyol i europeu que la història ens ha anat configurant.

stats