La radiografia del que som és inexcusable per caminar demà
Demà milers de persones marxaran pels carrers de Barcelona per reivindicar el que volen per a Catalunya. Els uns demanaran només un pacte fiscal o un encaix més just i respectuós, i els altres, convençuts que no hi ha altre camí, demanaran la independència. Escoltarem poques paraules i molt repetides, unes paraules que es reproduiran en pancartes i manifestos. Qualsevol d'aquests clams, legítim i oportú per l'ofec econòmic, social i institucional que vivim, té una realitat al darrere que hem de tenir present, perquè és la vida quotidiana dels que demà envairan els carrers. La coneixem, però és bo recordar-la avui.
Martí i Pol, de qui sempre recordem els versos finals del poema Ara mateix , en què ens diu que tot és possible, també recorda: "I som on som; més val saber-ho i dir-ho / i assentar els peus en terra i proclamar-nos / hereus d'un temps de dubtes i renúncies / en què els sorolls ofeguen les paraules / i amb molts miralls mig estrafem la vida". Hem de ser perfectament conscients de les nostres fortaleses i les nostres febleses. Si demà som al carrer, que sigui amb tota la informació que ens projecta el mirall perquè no ens retorni una imatge estrafeta. Fer-ho avui, 10 de setembre del 2012, pot semblar sotmetre Catalunya a una imatge dura, però seria irresponsable no fer aquest exercici si s'han de prendre decisions claus en un futur.
La nostra és una història d'èxit, perquè ho és haver sobreviscut a un estat que ha desplegat tots els mecanismes per convertir la nostra relació en un permanent estira-i-arronsa i que no ha sabut encaixar la nostra identitat com una riquesa pròpia. Aquesta lògica de la discòrdia no la canviarem fàcilment, perquè ha arrelat en l'imaginari de totes dues parts.
Catalunya ha estat sempre una terra de pas acollidora, que ha assimilat més d'un milió de persones en els últims vint anys provinents d'arreu del món, especialment d'altres cultures, sense esquinçar la convivència ni la cohesió. Però de problemes derivats d'aquest canvi social n'existeixen i els hem d'afrontar. Som un dels motors d'un estat amb desequilibris territorials que s'han anat corregint des del retorn de la democràcia gràcies, en bona part, a l'esforç de les zones més industrialitzades. Però a hores d'ara estem endeutats i empobrits, amb un model productiu que no necessàriament ens garanteix una recuperació del creixement econòmic a mitjà termini. Mirar-nos els números és imprescindible per estructurar el pla de negoci que pugui representar el preu de la independència. ¿A quins sacrificis caldrà fer front?
Quan demà comenci a caminar la manifestació, és bo que tinguem al cap exactament què representa el que demanem, perquè les persones a qui toqui avançar estiguin tranquil·les que tots som conscients del que significa. No podem caure en l'autoengany. A la Catalunya real, no la imaginada, hi ha peatges que hauríem d'assumir entre tots, sense retrets, sense fissures, per no alterar la qualitat de la nostra convivència. I això passa per abandonar postulats hedonistes emparats per aquests anys d'incomprensió. Per tot això, ara consultem els que en saben per aportar diagnòstics fiables de la realitat que ens envolta.
Hi ha preguntes a què volem respondre. ¿La nostra situació geoestratègica és determinant per a l'actitud d'Europa? Quins valors mouen la nostra societat? ¿Som molt o poc dependents del mercat espanyol? Quina credibilitat tenen les nostres institucions financeres a fora? Hem de saber com som per saber què estem disposats a assumir. Hem perdut dècades de comparació i greuge constant, amb la mirada més entretinguda en el com ens tracten i ens veuen que en com ens veiem nosaltres mateixos. Si mantenim aquesta mirada, perdrem el privilegi de construir el nostre futur a partir del que som, sense disfresses, i millorar el que tenim. El país que volem ara té una realitat. I ens l'hem d'explicar.
