Irresponsabilitat

Els tres màxims responsables de la política de seguretat de l’Estat -el president, la vicepresidenta i el ministre de l’Interior- han declarat, sense rubor, que no van tenir cap intervenció en l’actuació policial de l’1-O, que va donar lloc a una violència que va ser portada arreu del món. La relació de Rajoy amb la idea de responsabilitat sempre ha estat peculiar. Des del cas Bárcenas ha eludit sistemàticament qualsevol tipus de responsabilitat en les trames de corrupció que han infectat el PP quan ell era la màxima autoritat del partit. Aquesta negació li va costar el govern, per moció de censura, quan es va fer pública la sentència de la Gürtel. Qui té el poder màxim en una institució és responsable del que hi passa, per acció o per omissió.

Tothom coincideix que els fets de la tardor del 2017 han estat la crisi més greu de la democràcia espanyola. Persones que freqüentaven Rajoy expliquen que ja des del 9-N tenia una obsessió: que mai no fos portada del New York Times la policia retirant urnes i carregant contra la gent. ¿Ens hem de creure, per molt que ho digués sota jurament, que no va tenir res a veure amb l’operatiu policial? ¿Ni ell, ni la seva vicepresidenta ni el seu ministre del ram? Amb tots els respectes, però gairebé és més fàcil creure en Déu. I si fos com ells diuen, seria una irresponsabilitat enorme.

Atribuint les decisions en exclusiva als caps de les forces policials confirmen implícitament que les coses no es van fer com calia. I s’imposa una pregunta: per què no va caure cap responsable policial ni d’intel·ligència després que fossin incapaços de detectar els preparatius del referèndum i evitar que es realitzés?

Aquest gest tan poc edificant s’ha fet en un judici en què es demanen penes de presó contra dirigents polítics, als quals es fa responsables penals, no polítics, de manifestacions que no van convocar, o d’haver mobilitzat persones per fer de murs humans. L’antiga cúpula del govern espanyol avalua la responsabilitat amb instruments de doble criteri.

Quan els responsables polítics concentren els seus esforços en eludir les responsabilitats -així en la corrupció com en la presa de decisions- només hi ha una possibilitat de relació entre els ciutadans i la política: el cinisme. És això el que busquen?