Els grans bancs, els nostres amos

El problema és que el sistema ha perdut la seva raó de ser

Ara que ja fa deu anys de la gran crisi financera és difícil no tenir una sensació de déjà-vu. Els escàndols financers i les disputes sobre la regulació financera encara dominen els titulars. El pirateig informàtic de què ha sigut objecte Equifax ha posat en perill les dades personals de la meitat dels nord-americans. A SoFi, una popular financera que ofereix préstecs estudiantils i altres productes de crèdit, el director s’ha vist obligat a dimitir després que l’acusessin d’assetjament sexual i de concedir préstecs arriscats (aquesta empresa va enganyar els inversors i va assignar l’avaluació dels crèdits al personal inexpert d’atenció al client). Mentrestant, la Casa Blanca i els republicans volen laminar al Congrés les mesures de regulació bancària que tant va costar aprovar i que es van tirar endavant gràcies a la llei d’estabilitat financera Dodd-Frank.

Tot això fa que fins i tot els que ens guanyem la vida des de fa anys parlant dels mercats estiguem tips dels bancs. Aquests últims 10 anys hi ha hagut tants escàndols financers, tantes batalles entre reguladors i financers, i tanta complexitat que una gran franja de la població és indiferent al debat sobre la seguretat del sistema financer.

Això és perillós perquè, malgrat totes les disputes i reglamentacions, hi ha una importantíssima veritat que encara no hem acabat d’assimilar del tot: aquest sistema financer no està al nostre servei; som nosaltres els que estem al seu servei.

Adam Smith, el pare del capitalisme modern, considerava els serveis financers (subratllo la paraula serveis) un sector que no era un fi en ell mateix, sinó una ajuda per a altres tipus d’activitats. Ara, però, els préstecs als altres sectors econòmics són una petita part de les activitats dels grans bancs del país. Als anys 70, la major part del flux financer, que per descomptat prové directament dels nostres estalvis, es canalitzava cap a noves inversions empresarials. Avui només un 15% dels diners que surten de les grans institucions financeres es destinen a aquest objectiu. La resta dels diners es mouen en un bucle tancat d’operacions; les institucions participen en la compra i venda d’accions, bons, béns immobles i altres actius que enriqueixen el 20% de la població que és propietària del 80% d’aquesta base d’actius. Això no contribueix al creixement sinó que fomenta la desigualtat.

El model empresarial dels bancs ha trencat els vincles amb les persones al servei de les quals havia de treballar

Del que de debò hauríem de parlar és d’aquest canvi fonamental del model de funcionament del sector financer, en comptes de discutir les dades tecnocràtiques de les ràtios de liquiditat, els nivells de capitalització o fins i tot el càstig a unes determinades malifetes bancàries. El gran problema és que el nostre sistema bancari ja no el reconeixeria ni Adam Smith, que creia que perquè els mercats funcionessin tots els actors havien de tenir el mateix accés a la informació, uns preus transparents i un marc ètic compartit. Com avui...

Tot i que els grans bancs poden afirmar que s’han desempallegat dels actius de risc i que ha augmentat la quantitat d’efectiu disponible en els balanços de l’última dècada, el seu model empresarial ha trencat els vincles amb les persones i entitats al servei de les quals havien de treballar. Els petits bancs locals, que constitueixen només un 13% dels actius bancaris, representen gairebé la meitat de tot el crèdit concedit a les petites empreses. Els grans bancs es dediquen als grans negocis. Més que res, estan al servei d’ells mateixos; se situen al mig de la nostra economia i cobren als altres el que volen per passar a l’altra banda. (El sector financer és un dels pocs en què han pujat els honoraris, alhora que creixia el sector en general.) El sector financer, dominat pels grans bancs, només ofereix un 4% de tots els llocs de treball dels EUA, però s’emporta més o menys una quarta part del pastís dels beneficis empresarials.

Potser és per això que empreses de tota mena volen copiar-li el model. En total, les empreses no financeres extreuen de les activitats estrictament financeres uns ingressos cinc vegades superiors als dels anys 80. Les recompres d’accions augmenten de manera artificial el preu de les participacions i enriqueixen els alts executius. Les companyies aèries poden fer més diners amb les operacions de cobertura del preu del petroli que amb la venda de bitllets. Les farmacèutiques dediquen tant temps a l’optimització de la càrrega tributària com a la recerca del nou compost que han d’investigar. Les grans empreses de Silicon Valley inverteixen bona part del seu efectiu a subscriure emissions de bons, igual que Goldman Sachs.

La barreja de tecnologia i finances ha arribat a un punt àlgid amb la creació d’empreses com SoFi, que apliquen els mateixos models de sempre però potenciats pel big data. És un tipus d’activitat de la qual sentirem a parlar molt més. Fa un parell de setmanes, a les sessions sobre fintech (contracció de finances i tecnologia) de la comissió de banca del Senat nord-americà, els legisladors es van esforçar un cop més per trobar una manera d’abordar aquestes últimes crisis creditícies. Però el problema fonamental del sistema financer dels EUA no és qüestió de dades, ni de confidencialitat, ni d’algoritmes. El problema és que el sistema ha perdut la seva raó de ser.

És el món al revés. Fins que no comencem a parlar d’un un sistema financer que de debò estigui al servei de la societat en comptes de limitar-nos a esquivar les malifetes del que tenim, els nostres esforços per cobrir la bretxa entre el sector financer i la ciutadania seran en va.

Més continguts de