17/04/2018

La presó, eina política

3 min

Conseller d'Exteriors"A la presó no s’hi està bé, però una persona normal, amb sentit de la justícia, pot resistir-la i sortir-ne més forta i convençuda. Cal perdre-li la por. Passaràs estones de desànim o depressió. És possible, o fins i tot probable, que algun dia ploris de pena. Però no et preocupis, és molt normal".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Vaig rebre aquestes reflexions amb un decàleg de consells pràctics el primer cop que ens van citar a declarar, el novembre passat. Me les va enviar en Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’Estat de caràcter polític (no només religiós) que va ser empresonat.

Va entrar a presó l’any 1971 i s’hi va estar més de dos anys. Ho va fer com a opció de denúncia. Avui ningú dubta que si milers d’objectors al cap dels anys van col·lapsar el sistema, fins a provocar la desaparició de la mili, és en gran part per la seva decisió (i d’altres) de passar per la presó. Jo m’hi he sentit sempre en deute.

En Pepe va ser professor a l’Escola Torre Marimon, de Caldes de Montbui, de la qual el meu pare era el director i on, de fet, vivíem. Ell em va introduir en el món del pacifisme i la defensa dels drets humans. Sota el seu mestratge em vaig fer objector i vaig iniciar una via, que mai he abandonat, a favor de la construcció de la pau, la democràcia i la llibertat.

Quan vaig rebre el seu missatge, alguns dels membres del Govern estàvem valorant de quina manera calia afrontar l’escenari, sent conscients que l’Estat arribaria fins a les últimes conseqüències. No considero que el que vàrem fer pugui ser considerat un acte delictiu i estic disposat a defensar-ho sempre que calgui, i on faci falta. Però és en gran part pel Pepe que no vaig dubtar a l'hora de prendre la decisió. Sí, la presó podia i, de fet, havia de formar part de la nostra lluita pacífica i democràtica.

Ell va entrar a presó per posar en evidència les febleses d’un Estat que ja començava a mostrar la fragilitat d’un règim moribund. Igualment, la nostra presó ha de servir per mostrar la feblesa d’un projecte democràtic fallit i d’un Estat amb importants deficiències jurídiques i, sobretot, polítiques.

Efectivament, Pepe, aquí no s’hi està bé. És trist i descoratjador viure lluny dels teus, i sentir que la família i els amics han de fer cada cop més de 1.400 km per poder veure’t és molt dur. Però no sentiu pena, la nostra presó evidencia la deriva que està prenent la resposta judicial a la qüestió catalana, que no és ni de bon tros la que hauria d’adoptar una democràcia sana. Al contrari, aquesta resposta sotmet els principis que la sostenen, amb el perill de portar-la a la fractura.

Aquest camí serà llarg i dur. Rebel·lió, sedició, cop d’estat, violència, terrorisme... Sentirem com s’expandeix la impunitat institucional i com part del sistema mediàtic, policial i judicial l’empara. Sentirem també la solitud, i com una part important de la societat encara està disposada a callar i mirar cap a una altra banda. Però en aquest temps també hem sentit la solidaritat, el compromís, l’empatia, i hem après moltes coses, entre elles a no amagar-nos, a no renunciar al diàleg, a denunciar la injustícia o a persistir i a sobreposar-nos a les dificultats.

En aquest camí, la presó ha de ser un instrument per evidenciar a tot demòcrata que no és acceptable la manipulació que s’està fent del dret penal per reprimir una ideologia, que no es pot respondre a posicionaments polítics amb coerció judicial i amb la vulneració de drets i llibertats, i que amagar la política i optar per la repressió no solucionarà mai absolutament res.

Quan les persones cridades a resguardar la justícia conclouen que el seu fi justifica qualsevol mitjà, la responsabilitat d’enfrontar-se a aquesta opressió recau sobre tots els demòcrates. I com en Pepe em va ensenyar, la meva, la nostra presó, els ha de servir a tots ells per perdre la por a denunciar i a no acceptar aquests excessos i els perills que comporten.

stats