La reacció de la UE ha de ser efectiva i immediata
Des de l'inici de la crisi, la Unió Europea ha actuat a remolc dels esdeveniments. Ningú no podia arribar a imaginar tot el que ha passat en l'economia mundial des de la caiguda del banc d'inversió Lehman Brothers, però la posició d'Europa, una vegada i una altra, ha consistit a atrinxerar-se i negar la major fins que no li ha quedat més remei que obrir els ulls. Ha succeït amb cadascun dels rescats de Grècia, Irlanda i Portugal, la necessitat dels quals negava. I, tot i el setge dels mercats, també ha passat amb la negació del risc de contagi a economies gairebé impossibles de rescatar (d'on sortirien tants diners?) com les d'Itàlia i Espanya. Ara hi ha tornat amb la recapitalització dels bancs europeus.
La reacció de la UE davant l'alerta disparada per la directora gerent de l'FMI, Christine Lagarde, que a finals d'agost ja va avisar de la necessitat de recapitalitzar les entitats financeres, va ser enfadar-se i minimitzar les necessitats parlant de criteris comptables diferents. A ningú se li va acudir, fa només tres mesos, incloure l'exposició al risc del deute sobirà de països sobreendeutats del Sud d'Europa (ni tan sols de Grècia) quan es van fer les proves de solvència que van haver de passar els bancs. També es va negar que hi hauria una quitança del deute grec, quan ara, encara extraoficialment, es comenta que pot arribar fins al 50% del deute total.
Sembla que, ara, Europa reacciona. Els Estats Units, el Fons Monetari Internacional (FMI) i fins i tot les alertes d'una crisi "sistèmica" llançades pel mateix Banc Central Europeu (BCE) li han fet obrir els ulls. Esperem que la reacció no arribi tard. Tothom ho desitja. La segona gran crisi econòmica de la història, després de la del 1929, pot convertir-se en una depressió global en què el pànic sigui l'element central. Per no parlar de la crisi política que se'n pot derivar per a Europa. Cal evitar-ho com sigui. La UE vol ser jutjada pel que diu, però ho és i ho serà pel que fa.
