03/01/2011

La realitat de la ficció

1 min
BCN, Puyol-Jordi

La retransmissió de les campanades de Cap d'Any és un format televisiu ben curiós: 1) marca el nivell d'implantació social de les cadenes ja que, oferint totes exactament el mateix producte -i la majoria de cops des del mateix lloc-, els espectadors en trien una o una altra en funció de si se la senten seva o no, i 2) a pesar de ser sempre el mateix del mateix, algunes cadenes intenten oferir novetats que, en el fons, són més del mateix. I en això TV3 hi té la mà trencada (en oferir novetats ... tot i que acaben sent també el de sempre perquè la cosa permet poca innovació).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Primer van inventar les campanades itinerants. Després van arribar les campanades sense campanar de la torre Agbar de BCN. I des de l'any passat tenim les campanades de realitat fictícia (o de ficció real). Va debutar el Tomàs Molina del Polònia acompanyat del Tomàs Molina de Badalona. Enguany m'ha tocat a mi, el Puyol-Jordi Ríos, vestit amb la capa de Ramon García, clàssic del format real que el segle XXI ha enviat a la ficció del record. El que passa és que com que el Puyol real no va venir, m'hi van posar la Laia Ferrer de la Fórmula 1 i un Guti del Crackòvia que en comptes de capa duia una caçadora de borrego. Ah, i un rellotge d' attrezzo .

El millor de la nit, però, va succeir acabades les campanades. En un pim-pam vaig deixar de ser el Puyol-Ríos per convertir-me en el Monegal-Ríos-Ah-Alerta i presentar un refregit del refregit del refregit d'altres Caps d'Any. Terrible realitat (pressupostària).

stats