La reaparició del barraquisme a Barcelona: problema i símptoma
El Somorrostro, la Perona, Can Valero, el Camp de la Bota, Can Tunis... Són noms que evoquen una Barcelona inimaginable per a molts joves d’avui en dia, però ben real des de finals del segle XIX i fins a finals del XX: la de les fustes, la ferralla i la uralita. La del barraquisme. Al litoral, a la Verneda, a Montjuïc, a la Rovira, al Carmel... A mitjans del segle XX hi havia unes 20.000 barraques a la ciutat i hi vivien entre 70.000 i 100.000 persones. Els cops de mall, les excavadores i els reallotjaments durant dècades -el Somorrostro el 1966 i la Bota i la Perona el 1989- van permetre a l’alcalde Maragall donar per liquidat el fenomen a tocar dels Jocs Olímpics. Ara, quasi 30 anys després, la cosmopolita i referencial Barcelona torna a haver de gestionar amb certa inquietud un fenomen similar.
En realitat, el barraquisme no va acabar mai de desaparèixer del tot. El nucli del camí de la Cadena, amagat al recinte fabril de Can Batlló (Sants-Montjuïc), s’ha mantingut tan invisible com real tots aquests anys. I quan desaparegui del tot, segurament durant aquest 2018, tindrà assegurat el relleu. L’Ajuntament de Barcelona té comptabilitzats 72 assentaments de barraques i gairebé 500 persones vivint-hi, com expliquem avui a la secció de Societat. És evident que les dimensions no són comparables a les de fa 30 anys, però la xifra d’assentaments és la més alta de l’últim lustre.
L’escenari és similar: el desig de trobar feina i tenir un futur millor va dur milers de persones a Barcelona entre les dues exposicions universals (1888 i 1929) i després als anys 50 i 60, i la ciutat no ho va poder digerir en cap de les dues ocasions per falta d’infraestructures i de polítiques socials. Ara el problema és l’espai, l’habitatge social, perquè de protocols n’hi ha, incloent-hi els pensats per superar les diferències culturals que generen les diverses procedències dels que es veuen abocats a viure en barraques -la majoria subsaharians i de l’Europa de l’Est.
La solució és complexa. La del broc gros de fa dècades -els barris construïts ad hoc - no és factible ara per les dimensions del cas i per l’espai disponible. I segurament tampoc és aconsellable en clau de cohesió social. Però, a més, el fenomen és també un símptoma més dels greus problemes d’habitatge que té Barcelona, sobretot del destinat a polítiques socials. I és en aquest context que caldrà gestionar-ne la solució.
