A la recerca de l'autoestima nacional

Em xoca encara que el catalanisme pateixi històricament una combinació contradictòria de prepotència i covardia, que pugui passar de l'arrogància de sentir-nos superiors a una manca de confiança en nosaltres que espanta. Ho veig aquests dies arran del debat sobre el comerç, en què de forma instintiva ens dediquem més a ser suspicaços sobre un sector nostre que no a defensar-lo amb cert grau d'incondiconalitat que seria esperable, perquè són els teus, és el teu model. Podem estar orgullosos de dades com les que es van fer públiques ahir, que augmenten les exportacions industrials d'empreses catalanes al món i ja superen les vendes a Espanya. Però no sé si ens estimem prou els nostres productes, per exemple. Si tenim tan clar qui som i on anem, tindria lògica que l'autoestima fos més alta, i autoestimar-te és tenir clar, de la manera més natural, que consumir productes d'aquí és prioritari per moltes qüestions, la majoria relacionades amb l'eficiència i la qualitat. Estic segur que les campanyes a favor del consum de quilòmetre zero faran feina, com a tot el món, que ens sabrem educar per entendre que si menges la fruita de casa, i a l'estació que toca, estalvies en transport, menges millor, dónes suport als veïns, a les cooperatives agràries del país. Però em sobta que no ens surti de forma molt més directa, natural.