A la redacció hi ha molta vida

Al restaurant de la cantonada, a l'hora de dinar, observo una taula de sis persones de l'ARA. Fa nou mesos no es coneixien, i de cop i volta es passen el dia junts. Ja s'han fet amics del cambrer, que no sempre et porta el que li demanes, però és un catxondo. Recordo com els vam anar fitxant, i constato una evidència: qualsevol nova empresa crea un micropoble, condiciona noves relacions, altera guions previstos i en crea de nous. Al cap d'uns anys comptes noves parelles, divorcis, nens nascuts, baralles, amistats per sempre.

Hi ha molta vida en una redacció. I la vida té també això: ahir es va morir el pare del Toni, d'economia. Fa unes setmanes, el d'en Xavi, de cultura. Te n'assabentes, i se't posa cara de no hi ha dret. T'ho havia dit fa dies, que la cosa estava malament, de tant en tant l'hi preguntaves... No sabem gaire com gestionar la mort propera, fugim del tema per no atabalar, per inseguretat i perquè és molt més fàcil comentar plans de vacances, que se les han ben guanyades. I mira que en parlem de morts, al diari: valorem la quantitat i el context i la distància per decidir l'espai que mereixen. És una paraula de les més utilitzades, fredament. Però canvia molt quan són els teus morts. Els dels teus amics. A la fotocopiadora un ho deixa anar: "Ja saps això del pare del...?" L'altre fa que sí. No es diuen res més. Ho senten. Ho sentim, Xavi, Toni.