El referèndum del demà, avui
Voldríeu ser com Larry Stevens? Mmmm... Rumiem-hi. Li va passar una cosa que no acostuma a passar. A pams. Ell era periodista. Nord-americà. Un dia va baixar a l’hemeroteca del seu diari ( Evening News ). Xas! Se li apareix un periodista fantasmagòric. Li allarga un exemplar del diari. I és... el de demà. Les notícies que han de passar. El futur. Oli en un llum de ouija. Stevens podrà publicar el que succeirà. Però Stevens sempre viu atrapat entre el futur i el present i... D’acord, és una pel·lícula: It happened tomorrow (1944). O no.
EL 1931 EL PERIODISTA nord-americà Lawrence A. Fernsworth baixa a Catalunya. Corresponsal del New York Sun, United States Daily i The New York Times. Arriba aquí perquè es veu que això és el futur. S’ha proclamat una República i aquests catalans volen anar més enllà. El 2 d’agost de 1931 hi ha el referèndum per l’Estatut de Núria. Mmm... Catalunya, un estat dintre la República espanyola. Dret d’autodeterminació. Lligar els gossos amb cantimplores. La felicitat dels melindros. Etc. El futur. És possible que hi hagi gent que no ho sàpiga però aquell Estatut es va quedar en tururut. Fernsworth agafa la bola de cristall sobre aquestes criatures de terrari enfangat que són els catalans: “Em sorprengué de veure que els catalans vivien tant en el passat com en el present”. Als catalans sempre els ha faltat el futur. El demà. Sobre “el demà” sempre en parlava Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya. Aquella càpsula del temps de les llibertats de Catalunya que va aterrar el 1914 i que portava des del 1714 volant pels aires. Fins al 1914 no es va tornar a parlar de futur a Catalunya. El demà. Potser sabia que havia de morir. I pocs mesos abans (14 de maig del 1917) Prat fa el seu discurs de futur: “És amb l’ànima plena d’aquest foc de renovació que des de Catalunya diem avui a l’Estat la bella paraula. No hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir. Qui no es transformi intensament i de pressa en tots els ordres, avançant-se a les exigències del nou ambient universal, o deixarà d’ésser o esdevindrà monjoia humil, mostra d’un passat caigut al marge d’una humanitat fortament transmutada. L’Europa d’avui és tota una altra. És l’Europa de les grans potències retent homenatge des de les altures del seu poder a la llibertat a l’autonomia de les nacionalitats, [...] l’Europa de les Constitucions que cauen, de les utopies menyspreades que triomfen: una Europa constituent. Som a l’hora de resoldre el problema del seu contingut, de les seves atribucions. No hem fet la Mancomunitat per tenir una diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots, anant més o menys enllà, i deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. El demà.
AVUI LA NOTÍCIA del demà de Catalunya ja està escrita per Espanya. El passat ja és la suspensió del pla pel referèndum. El futur és publicar la notícia que no hi haurà pressupostos. I si n’hi ha serà la notícia de les inhabilitacions dels nostres polítics. L’anhel que els catalans no facin res. La joia d’una suspensió de l’autonomia. El desig de no arribar al referèndum. El somni que els catalans no tinguin demà. Tot ja està escrit. I després d’uns anys ha arribat el futur. Aquell demà que els catalans tenen davant. Aquell present en què han de decidir (com Larry Stevens a la pel·lícula) què fan quan veuen publicada la notícia de la seva mort al diari de demà. Aquest és el referèndum. El referèndum que no volen acceptar. El referèndum sobre el nostre dret a viure o a morir.
