L’altre referèndum

Per primera vegada després de l’aprovació de la Constitució, el qüestionament de la monarquia està sobre la taula. I no com a conseqüència de cap revolta popular, sinó per les irresponsabilitats del seu cap de família. Sánchez diu que les notícies sobre els diners del rei emèrit li resulten “inquietants” i “pertorbadores”. Entenc que no ha de ser fàcil per a un president del govern d’un partit de tradició republicana veure cada dia a la premsa les trapelleries de Joan Carles I i fer cara com si no passés res. Tanmateix, quan Pedro Sánchez opta per suggerir un canvi constitucional que limiti la inviolabilitat del monarca a l’exercici de les seves funcions, cauen dos tabús de cop: la reforma de la Constitució i la modificació de l’estatut de la Corona. Una operació que no es podria fer d’amagatotis amb una sessió parlamentària convocada amb nocturnitat, com es va fer amb l’única reforma feta fins ara per imposició europea: el límit de dèficit. Aquesta vegada la reforma donaria lloc a un debat públic intens, amb una ratificació per referèndum que seria un sí o no a la institució.

Felip VI sembla perfectament conscient del deteriorament de la imatge de la Corona i del que queda per venir. Un referèndum de modificació del Títol II de la Constitució es convertiria inevitablement en un referèndum sobre la monarquia de conseqüències imprevisibles. Passi el que passi, què vol dir aquest enrenou? Que la monarquia està tocada i ho sap. L’emèrit n’ha fet de molt grosses. I l’hereu difícilment pot al·legar ignorància del que passava. Buscàvem un referèndum, seria una ironia de la història que ens en trobéssim un altre. Sempre he pensat, tanmateix, que és més probable que un dia el monarca ho deixi que veure caure la monarquia amb un referèndum. Aquesta història no ha fet més que començar. Qüestió de paciència, com insinua Pablo Iglesias.