Regular els preus dels aliments
Aquesta setmana hem assistit a un episodi més dels innombrables intents polítics per agafar la lluna amb les dents. En aquest cas, es van reunir dos ministres amb associacions de consumidors i representants dels grans distribuïdors per fixar un màxim per a una sèrie d’aliments escollits. Una llista de trenta productes que, suposadament, són els que tots hem de menjar per estar sans. Més enllà de la generalització del que convé o no convé menjar, que és bastant discutible, ens enfrontem a una de les aberracions més importants que es poden dur a terme en una economia de mercat com la nostra: posar màxims als preus. En economia, els preus són un element fonamental per a l’eficient i correcta assignació dels recursos. Són els que incentiven la compra o, per contra, porten el consumidor a canviar de producte i buscar alternatives. Són els que atreuen o allunyen els inversors, segons les rendibilitats obtingudes. I són, finalment, resultat de la productivitat aconseguida per reduir l’impacte de les pujades de costos.
Posar màxims als preus provoca tota mena de disfuncions als mercats. Per exemple, si un distribuïdor està obligat pel govern a no passar de cert preu, l’Estat haurà d’assumir el marge o benefici perdut per culpa d’aquesta restricció estatal. Aquest cost l’hauran de pagar els contribuents i, per tant, suposarà augments d’impostos. Convertim rebaixes de preus al supermercat en augments impositius. D’altra banda, els màxims solen ser aplicats només en determinats canals de distribució, com així es va debatre. Què passa amb els petits comerciants i negocis de proximitat? Que es veuen completament fora del mercat, obligats a abaixar preus per posar-se al nivell de la gran distribució, subvencionada, i sense cap ajut públic.
A més, quan es fixa un preu màxim, sabem que el principal perdedor és el productor i l’agricultor o ramader en origen. Imagineu la força de negociació que dona a la gran distribució en la següent comanda. Li permet fer servir el màxim preu estatal com a eina per exigir un preu de compra determinat. Qui compensa aquests productors? No som a la Unió Soviètica. Les economies planificades no funcionen ni funcionaran mai. Deixem els preus lliures i negociem pujades salarials i baixades d’impostos. Veureu com sí que funciona.
