13/07/2021

El rei de la tàctica

3 min
Foto de família del nou govern espanyol a les portes de la Moncloa després de la profunda remodelació de Pedro Sánchez.
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: 'El rei de la tàctica'

1. Salvar esculls. Si alguna cosa ha demostrat Pedro Sánchez des que va sortir de l’anonimat per desafiar la vella guàrdia socialista ha estat sentit tàctic, capacitat per crear oportunitats allà on altres hi veien el precipici. Una altra cosa molt diferent és que tingui un projecte de llarg recorregut, més enllà d’encadenar supervivències. Això encara està per demostrar. Li queden dos anys i mig per fer-ho.

En qualsevol cas, va gosar desafiar l’aparell del PSOE, atrapat en l’oposició quan es va visualitzar la crisi del bipartidisme amb el PP governant, en mans de Rajoy, un polític amb tendència a creure que mai passa res i que les coses es resolen soles. Sánchez va ser castigat per la seva gosadia: anunciar el relleu generacional i per tant, el principi de la fi del control del felipisme sobre el partit. González encara remuga ara. En tot cas la ràbia va ser tan gran que, l’1 d’octubre de 2016, Sánchez –que es negava a permetre que el PSOE fes un vot d’abstenció per afavorir la reelecció de Rajoy– va haver de dimitir i va ser substituït per una gestora i enviat als llimbs. Tanmateix, va tenir una rara intuïció en el món de les burocràcies de partit: buscar en els militants la salvació. I després d’una llarga peregrinació pel territori, quan es van convocar les primàries per elegir secretari general va deixar amb un pam de nas l’aparell del partit. El 22 de maig de 2017 va guanyar amb més de la meitat dels vots Susana Díaz i Patxi López. 

Després vindria el cop de la moció de censura contra Rajoy, que el va dur a la Moncloa. D’allà en va sorgir un govern colorista, barrejant renovació i impacte mediàtic, i va començar el mite Redondo, que ha acabat com el rosari de l’aurora. En un temps en què sembla que tot rau en la comunicació espectacle, se li atribuïen totes les gràcies. Pedro Sánchez, passat el tràngol dur de la fase central de la pandèmia, ha decidit que era l’hora de la política. I ha pres la iniciativa: primer els indults, ara el control total de la situació perquè quedi clar qui mana. Conclusió: no se sap si Sánchez té un projecte polític. Però és evident que té una considerable capacitat tàctica per salvar esculls. Ara necessita que el projecte aflori, no es pot viure eternament només a cops de cintura.

2. Resoldre problemes. Què significa el canvi de govern actual? És la culminació del canvi generacional en el PSOE. Un govern carregat de gent nova i un partit sota el control directe del president. Per molt desprestigiats que estiguin, els partits i la seva implantació territorial segueixen sent estructurals en la democràcia. I qui no controla el seu té escàs futur. I ara sembla que Sánchez ho ha aconseguit. Condició necessària però no suficient per conservar el poder.

Diuen que aquest govern ve a governar. Com si dels governs n'haguéssim d’esperar una altra cosa. I aquí venen els dubtes. Sánchez no ha canviat cap ministre de Podem: és una manera elegant de minimitzar-los. Un govern nou i més cohesionat, diuen, se la juga en la sortida de la crisi i en l’encarrilament del conflicte català. Sabent per altra banda que no pot comptar per res amb la complicitat d’una dreta espanyola desbocada. Malgrat que part de l’establishment espanyol sembla confiar en el president, necessita generar complicitats per arraconar la dreta radicalitzada. Quins són els perills? Una repartició poc curosa dels diners per a la recuperació, pensant en satisfer determinats actors amb poder i influència. I una certa passivitat en relació a Catalunya.

Les habilitats tàctiques de Sánchez poden convertir-se en febleses si es pensa que amb un gest ja ha canviat les inèrcies. I aquest és el risc amb els indults, que cregui que un cop fet aquest pas ara hi ha marge per deixar passar temps fins a la pròxima maniobra i qui dia passa any empeny. Demostrada amb escreix la seva habilitat tàctica, ara Sánchez ha de demostrar eficiència. Amb avenços susceptibles de ser reconeguts que obliguin les altres parts a actuar també amb responsabilitat.

Josep Ramoneda és filòsof
stats