La renda bàsica universal: mite o realitat?

El 5 de juny, mitjançant un referèndum, els suïssos van votar en contra d’establir una renda bàsica universal de 2.300 euros mensuals. Per la seva banda, aquest any Finlàndia i Holanda estan experimentant en grups de població els efectes d’implementar una renda bàsica. En concret, Finlàndia decidirà, després de l’experiència, si generalitza la mesura o no a tota la població a partir del 2017. En una fase inicial seria de 550 euros mensuals, per passar a 800 euros en una fase posterior.

Cal recordar que la renda bàsica consisteix en una assignació monetària pública, incondicionada i universal, garantida per a qualsevol ciutadà, sense contrapartida i amb independència de les circumstàncies personals o d’altres recursos i de la situació laboral o familiar. S’entén que la percebrien els ciutadans majors d’edat amb residència permanent al país. Els menors d’edat podrien tenir dret a una prestació menor. Els defensors de la renda bàsica afirmen que aquesta eina és molt eficaç per lluitar contra la pobresa i la desigualtat, en uns moments en què aquests dos problemes han augmentat considerablement a causa de la crisi econòmica viscuda. Un altre avantatge d’aquest instrument és que és fàcil de gestionar-lo i aplicar-lo. Els programes actuals de sosteniment de rendes existents a l’estat espanyol són complexos, ja que estan formats per nombroses disposicions orientades a diferents grups de població, i són heterogenis, la qual cosa els fa poc eficaços. Així mateix, tenen uns costos administratius molt alts, tant per a la mateixa administració pública com per a l’administrat, que es veu sotmès a nombrosos controls i tràmits administratius. També el fet que la renda bàsica sigui compatible amb altres ingressos permet obviar la denominada trampa de la pobresa, és a dir, situacions que provoquen que la pobresa persisteixi o es faci permanent. A més, les prestacions actuals de garantia de rendes, en ser incompatibles amb l’obtenció d’una feina, desincentiven que se’n busqui i són un estímul al frau i l’economia submergida. Un últim avantatge és que amb la renda bàsica universal s’evita l’estigmatització social que els actuals ajuts suposen per a les persones, algunes de les quals eviten sol·licitar-los per la vergonya que els causa.

La qüestió és, doncs, preguntar-se per què els suïssos han rebutjat implementar una renda bàsica si té tants avantatges. La resposta és fàcil. El principal problema que els suïssos han vist en aquest instrument és la seva inviabilitat financera (s’haurien d’incrementar els impostos), a part del fet que podria atraure la immigració, si bé aquest efecte es pot evitar establint un període llarg de residència al país com a condició per tenir el dret a percebre-la. També molts han cregut que la renda bàsica desmotiva l’esforç i la recerca de feina, malgrat que els resultats d’alguns experiments fets en petites comunitats no ho corroboren. Amb tot, aquests possibles problemes aconsellen que la prestació per la renda bàsica no sigui gaire alta. Igualment, la quantia es pot ajustar i a partir d’un cert nivell de renda del beneficiari reduir-se gradualment fins a anul·lar-se. Pel que fa a l’estat espanyol, és interessant destacar l’estimació del que costaria establir una renda bàsica que proporciona el segon informe sobre la desigualtat a Espanya de la Fundación Alternativas. Es parteix d’una renda bàsica de 396 euros mensuals per a una persona adulta i d’un 30% d’aquesta quantia per als menors. Així doncs, per a una família de quatre persones (dos adults i dos menors) aquesta prestació s’elevaria a 1.030 euros al mes. Ara bé, tot i que la quantia mensual seria baixa, aquest informe estima que el cost brut anual d’implementar aquesta mesura seria de 163.013 milions d’euros. L’informe considera que el 60% d’aquesta quantia es podria finançar amb: a) la desaparició de les prestacions no contributives, que absorbiria, i la part percebuda com a renda bàsica en les contributives, ja que se’n percebria una part com a renda bàsica i la resta; b) l’estalvi que suposaria la desaparició de les deduccions familiars en l’IRPF i altres ajuts per maternitat, etc.; c) l’estalvi de la disminució dels costos administratius -la gestió de la renda bàsica seria més fàcil-; i d) l’augment de recaptació que podria suposar l’estímul al consum per la redistribució que la renda bàsica implicaria. Per tant, el cost net d’establir la renda bàsica seria d’un 40% de la seva quantia total, 65.205 milions d’euros. Tot i així, és elevada si es té en compte que representa més de la meitat (un 58%) de l’import actual de les pensions contributives (111.691 milions d’euros), segons els pressupostos estatals del 2016.

Alguns partits polítics en els seus programes electorals del 26-J estableixen alguna mesura semblant a la renda bàsica. Per exemple, Podem promet una renda garantida per a totes les llars per sota el llindar de la pobresa monetària, que s’hauria d’establir. La renda garantida oscil·laria entre un mínim de 600 euros mensuals i un màxim de 1.290 euros en funció del nombre de membres de la llar, i substituiria totes les prestacions socials que estiguessin per sota d’aquest llindar.

Veient, doncs, el cost que podria suposar la mesura i tenint en compte la situació econòmica de l’estat espanyol, avui dia la renda bàsica com a prestació universal és més un mite que una realitat.