El repte d'integrar la vellesa
L'augment de la població de més de 65 anys és un senyal de progrés, benestar i salut. Qui no vol viure molts anys? Aquest col·lectiu constitueix avui a Catalunya el 17% del total: són més d'un milió, una xifra que el 2040 s'haurà doblat. L'any 1900 l'esperança de vida era de 34,8 anys i ara és de 82 anys. Catalunya, doncs, envelleix i ho seguirà fent. I cal afrontar aquesta evidència sense tremendismes, però sent conscients que s'ha d'actuar, tant per garantir l'atenció adequada als avis com per fer front a les necessitats d'una població jove que empenyi l'economia.
En tot cas, el fenomen de l'envelliment és propi de societats avançades. I no tot són problemes. Ara mateix, per exemple, els majors de 65 anys són un dels segments de població amb més potencial econòmic com a consumidors de serveis específics en camps com la salut, el turisme, l'oci i la formació. També hi ha, esclar, dades que mostren la situació de fragilitat en què es troben moltes persones grans, amb pensions mínimes -la mitjana és de 807 € al mes-, aïllament i soledat. La dependència de l'entorn familiar és la norma: el 78% reben ajut només de la família, cosa que mostra la importància i solidesa d'aquests vincles i alhora fa evidents les deficiències de l'acció governamental, ara agreujades per l'encongiment dels pressupostos públics.
La crisi està provocant nous fenòmens, com el d'aquelles famílies que treuen l'avi de la residència i el torna a tenir a casa perquè la seva pensió és l'únic ingrés de què disposen. O el fet que les residències privades -el preu mitjà és de 1.820 € al mes-, ja notin la crisi: ara el 98,44% tenen places lliures i el 2009 només en tenien el 76%.
En aquest context, abaixar les pensions, com algú ha gosat demanar, seria un daltabaix per als afectats, les famílies i tot el sistema. Té sentit, en canvi, endarrerir, com s'ha fet, la jubilació als 67 anys. I sobretot també en té integrar en l'engranatge social el capital humà que representa la nostra gent gran activa, solidària i experta.
