Un altre rescat bancari

Vaja, un altre rescat bancari, aquest cop a Espanya. Qui s'ho podia imaginar? La resposta, esclar, és tothom. De fet, tot plegat comença a semblar un sainet ja vist: un cop més s'enfonsa l'economia, l'atur es dispara, els bancs tenen problemes i els governs corren a demanar el rescat, però, pel motiu que sigui, els rescatats només són els bancs, no els aturats.

Diguem-ho clar: els bancs espanyols sí que necessitaven un rescat. Espanya estava a punt d'entrar en el que s'anomena un bucle fatal , un procés força conegut en què la preocupació per la solvència dels bancs els obliga a vendre actius, cosa que fa baixar el preu d'aquests actius, i això, al seu torn, fa que la gent estigui encara més preocupada per la solvència de les entitats. Els governs poden aturar aquests bucles amb una injecció de capital; en aquest cas, però, la solvència del mateix govern espanyol està en qüestió i, per tant, els diners havien de venir d'un fons europeu més gran.

Així doncs, no hi ha d'haver necessàriament res de dolent en aquest últim pla de rescat (tot i que un munt de coses depenen dels detalls). El que crida l'atenció, però, és que els líders europeus, alhora que ultimaven aquest rescat, donaven a entendre amb tota claredat que no tenen ni la més mínima intenció de canviar la política que ha deixat sense feina gairebé una quarta part dels treballadors espanyols -més de la meitat joves.

Fixeu-vos sobretot que la setmana passada el Banc Central Europeu es va negar a rebaixar els tipus d'interès. Gairebé tothom preveia aquesta decisió, però això no ens ha d'impedir adonar-nos que és una cosa molt rara. La desocupació a l'eurozona s'ha disparat, i tot indica que el Vell Continent s'endinsa en una nova recessió. Mentrestant, la inflació es desaccelera, i les expectatives del mercat pel que fa a la inflació futura han caigut en picat. D'acord amb qualsevol de les normes habituals de la política monetària, la situació exigeix dràstiques retallades dels tipus d'interès. Però el Banc Central diu que no.

I això ni tan sols té en compte el risc creixent d'una ruptura de l'euro. Durant anys, a Espanya i a altres països europeus amb problemes els han dit que només es podran recuperar combinant austeritat fiscal i una "devaluació interna", i això bàsicament vol dir rebaixar els salaris. Ara està absolutament clar que aquesta estratègia no pot funcionar si no hi ha un fort creixement i, sí, una inflació moderada al nucli de la Unió Europea, principalment a Alemanya, cosa que constitueix un motiu més per mantenir baixos els tipus d'interès i emetre un munt de bitllets. Però el Banc Central diu que no.

Mentrestant, els alts càrrecs continuen afirmant que l'austeritat i la devaluació interna funcionarien si la població es cregués de debò que són unes mesures necessàries.

Fixem-nos, per exemple, en el que Joerg Asmussen, el representant alemany al consell d'administració del Banc Central Europeu, acaba de dir a Letònia, que s'ha convertit en l'exemple modèlic d'una austeritat suposadament reeixida. (Abans l'exemple modèlic era Irlanda, però l'economia irlandesa segueix negant-se a recuperar-se.) Segons Asmussen: "La diferència fonamental entre, per exemple, Letònia i Grècia és el grau d'identificació de tot el país amb el programa d'ajust: no sols dels responsables polítics, sinó també de la mateixa població".

És el que en podríem dir versió Darth Vader de la política econòmica. En efecte, Asmussen els diu als grecs: "La vostra falta de fe em sembla inquietant".

Ah, i aquest èxit letó consisteix en un any de creixement bastant bo després de tres anys amb un declivi econòmic de la intensitat d'una depressió. És veritat, un 5,5% de creixement és molt millor que no res. Però val la pena assenyalar que l'economia nord-americana va créixer gairebé el doble -un 10,9%!- el 1934, quan va sortir de la pitjor fase de la Gran Depressió, i la depressió no s'havia acabat ni de bon tros.

Si combinem tot això, la imatge que en traiem és la d'una elit política europea sempre disposada a entrar en acció per defensar els bancs, però totalment contrària a reconèixer que les seves polítiques estan fallant a la gent a qui representa que l'economia ha de servir.

I nosaltres, què? Estem gaire millor? A curt termini el panorama dels Estats Units no és tan nefast com l'europeu, però les previsions de la Reserva Federal pronostiquen una inflació baixa i un atur molt elevat els pròxims anys, precisament la mena de situació en què la Reserva Federal hauria d'entrar en acció per estimular l'economia. Però la Reserva Federal diu que no.

Quina és l'explicació d'aquesta paràlisi transatlàntica davant de l'actual catàstrofe humana i econòmica? Sens dubte, la política és part de l'explicació: diguin el que diguin, els responsables de la Reserva Federal estan clarament intimidats per les advertències que qualsevol política expansionista serà titllada d'intent de rescatar el president Barack Obama. També forma part de l'explicació un tipus de mentalitat que considera el sofriment econòmic com una mena de redempció; una mentalitat que un periodista britànic va batejar amb el nom de sadomonetarisme .

Amb independència de quines siguin les arrels profundes d'aquesta paràlisi, cada vegada és més evident que caldrà una catàstrofe total per emprendre una autèntica acció política que vagi més enllà dels rescats bancaris. Però no us desespereu: al pas a què van les coses, sobretot a Europa, la catàstrofe total potser ja és a tocar.