L’EDITORIAL

Les residències del futur han de ser menys ‘residències’

Una de les conseqüències directíssimes de la pandèmia del covid-19 és que ha deixat desfasat el model de residències per a la gent gran, que s’han convertit en autèntics focus d’infecció i mort. Pocs podien pensar, a principis d’any, que més de la meitat dels usuaris de residències a Catalunya acabarien infectats per un virus mortífer i que prop de 6.400 perdrien la vida. Per posar en context aquest fort impacte: en aquestes instal·lacions s’hi han registrat al voltant d’un 16% dels positius del país però pràcticament el 40% de les víctimes mortals. La catàstrofe provocada pel covid, doncs, ha obligat el Govern a posar en marxa un grup de reflexió per repensar el model assistencial, ja que algunes lliçons de la pandèmia són molt clares i obliguen a una revisió profunda.

La primera té a veure amb el model de gestió. Els experts assenyalen que les noves restriccions faran menys rendible aquest negoci, perquè j a no serà possible un model anomenat creuer, en el qual es podia tenir 200 persones en un sol edifici i amb uns mateixos espais comuns. Per tant, la primera decisió que s’haurà de prendre és quin pes ha de tenir l’administració pública en el model.

El nou sistema, en tot cas, ha d’anar enfocat a retardar al màxim l’ingrés en una residència. Tothom coincideix que aquest ha de ser el primer canvi. La tecnologia i el perfil dels futurs usuaris haurien de permetre que el primer pas fossin les solucions domòtiques; el segon, l’assistència domiciliària i els centres de dia; el tercer, els habitatges amb serveis (vigilats i amb professionals però que permeten l’autonomia del resident), i, al final, les residències. La idea és crear un itinerari a mida per a cada persona, en funció de les seves necessitats, i evitar el concepte clàssic de residència com a únic recurs ofertable.

I com haurien de ser aquests equipaments? D’entrada s’hi hauria de poder sectoritzar els residents per crear grups de convivència de 10 o 12 persones, cosa que evitaria la propagació d’infeccions. Arquitectònicament caldria preveure més espais a l’aire lliure i, en interiors, de fàcil ventilació, mentre que la construcció s’hauria de fer amb materials menys porosos per tenir superfícies on els virus puguin viure menys temps. Això vol dir més acer i menys guix, per exemple. Vigilar molt les conduccions d’aire i que el màxim de serveis fossin individualitzats.

Aquest model ja funciona des de fa temps als països nòrdics, que no han tingut una mortalitat tan alta a les residències. Ara és l’hora d’adaptar-lo aquí i d’aprofitar la desgràcia de la pandèmia per repensar un model que tard o d’hora hauria quedat desfasat.

Perquè si una cosa és clara, perquè ens ho diu la tendència de la piràmide poblacional a invertir-se, és que el sector geriàtric tindrà cada cop més pes en l’estat del benestar i en el sector serveis. I més val avançar-se als esdeveniments si volem evitar que es repeteixi el malson dels últims mesos.