L’OBSERVADORA

La resistència

Sànchez veu alguns actors polítics “bloquejats anímicament”, i la seva determinació és escriure, llegir i ajudar a construir la nova estratègia del sobiranisme

Resistència és mantenir la lucidesa a la presó. La presó, si hi estàs de visita, és un soroll. Aquell soroll lent, greu, sord, de les portes que es tanquen darrere teu. Primer t’hi permeten entrar i després te n’expulsen com un punt final a una conversa precipitada a través d’un vidre. La presó de Lledoners és diferent de la de Soto del Real, o Soto, com l’anomenen els que l’han viscut. Jordi Sànchez agraeix que sigui a prop de la seva família, que sigui de color terra i no gris, que el tracte humà no sigui hostil, que les visites es facin i no estiguin sempre “ en estudio ”, que se sopi més tard i que les activitats permetin tenir el temps més ocupat.

Entrem al locutori amb les famílies de la resta de presos comuns i amics de Jordi Turull i Oriol Junqueras. Els uns han hagut d’esperar mesos per poder-lo veure, els altres van anar tres cops a visitar-lo a Estremera. Parlem de les conseqüències familiars de la presó i de la sensació d’irrealitat quan creues aquell pati silenciós.

Una funcionària ens ha dit un número de locutori, que haurem de trobar a la carrera per no perdre ni un minut dels que tenim per parlar amb ell. Quan encara no sabem si recordem bé el número i som al lloc correcte, apareix amb un jersei negre i la barba retallada, aparentment tranquil, somrient. Instintivament toquem el vidre per donar-nos la mà i Jordi Sànchez agafa ràpidament un telèfon que ens permetrà sentir-lo a l’altra banda. Va per feina. Parlem de política i no es permet divagacions.

Jordi Sànchez: “Caldrà orientar l’acció política a fer possible un referèndum efectiu. És l’única sortida”

Aparentment no hi ha tristesa, sinó l’obligació de fer un relat lúcid que permeti que el Procés no descarrili, que no hi hagi una explosió de violència, que els errors comesos no es repeteixin. El preocupa com s’explicarà una petició de pena que dona per fet que serà molt llarga, i quina serà la reacció al carrer. Sànchez no confia en un judici just i comença a imaginar-lo avui mateix, perquè fa ben poca estona que el seu advocat li acaba de comunicar la data més previsible: la primera quinzena de novembre. No és una bona notícia saber que hauran de tornar a presons a prop de Madrid i que tornarà a ser Nadal durant el desenvolupament del judici.

Sànchez veu alguns actors polítics “bloquejats anímicament”, i la seva determinació és escriure, llegir i ajudar a construir la nova estratègia del sobiranisme. Assegura que entre els presos polítics procuren parlar poc del tema per salut mental i diu que només s’enfada quan hi ha mostres de divisió que “la gent no es mereix”. A la presó fa l’esport que no feia abans, aprèn fotografia i amb recança admet que escriu menys des que té televisió.

Del govern socialista de Pedro Sánchez n’espera que no compliqui més la situació judicial i que s’estableixi un diàleg que a la llarga aconsegueixi la celebració d’un referèndum acordat. En algun moment es pregunta si tothom té clar què vol dir fer república i precisa que qualsevol estratègia ha de valorar-se primer si és útil.

L’expresident de l’ANC confia que la Crida sàpiga llegir la nova cultura política que considera que ha germinat al país i creu que només serà efectiva si és realment un moviment nou. S’escriu amb Carles Puigdemont i parlen a través de persones interposades. Li reconeix un lideratge carismàtic que els permet gestionar bé les discrepàncies quan es produeixen.

Un senyal de timbre d’aeroport i una veu ens interrompen. Sànchez diu que indica que al cap de 5 minuts es tallarà l’àudio i el deixarem de sentir. No passen ni dos minuts. De cop no sentim les seves paraules. No s’inquieta, es manté assegut i somriu. Acabem la conversa a crits i ens acomiadem a crits. Un funcionari s’acosta i fa un toc a la porta, els reclusos van sortint dels seus locutoris i es dirigeixen a un passadís central, per on, en direcció contrària, cap a nosaltres, ve Jordi Turull somrient, més prim, amb bermudes. Ens saludem a través del vidre i arriba Oriol Junqueras, que es queda discretament a la porta. Recordo que l’últim dia que el vaig entrevistar va ser a la conselleria d’Economia, al despatx de la Vicepresidència. Ara està més prim i li faig broma per protegir-nos de l’absurd. Respon assenyalant els bíceps i els bessons i des de l’altra banda del vidre sento: “Els pregunto: a què vols que et guanyi?” Sortim els últims. Alguns dels visitants s’eixuguen les llàgrimes. Fa un sol insuportable al pati. Estúpidament em ve al cap l’últim whats que Jordi Sànchez va enviar a la seva família: “Aneu a dormir, ja? Abril, renta’t les dents”.

Més continguts de