ABANS D’ARA
Opinió 21/05/2022

El respecte mutual, per Pierre de Coubertin (1917)

Xènius 1917
Peces històriques triades per
2 min
El respecte mutual,  per Pierre de Coubertin (1917)

Text íntegre de la glosa d’Eugeni d’Ors Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (22-V-1917). Tal dia com avui de fa cent cinc anys Ors lliurava a aquell diari aquest comentari sobre una obra que ens mostra un Pierre de Coubertin (París, 1863 - Ginebra, 1937) preceptor de bons costums. El baró de Coubertin, pedagog i historiador, va ser el fundador el 1894 dels Jocs Olímpics i del pentatló moderns, i de l’escoltisme francès (els Éclaireurs Français). Eren iniciatives inspirades en idees del “cristianisme muscular” (esport i espiritualitat), apreses de molt jove a Anglaterra escoltant els deixebles del pastor anglicà Thomas Arnold. El llibre glosat, Le respect mutuel, s’havia editat a París cap al 1915.

He llegit amb emoció un llibre recent: El respecte mutual, del qual és autor Pierre de Coubertin. No conté el llibre punts de vista revolucionaris. Veritats velles s’hi prediquen. Però veritats velles predicades amb un accent nou. El mutual respecte constitueix la base mateixa de la vida moral. Sense ell, cap sociabilitat possible. No basta, diu l’autor, aquesta virtut purament passiva que és la tolerància. Cal arribar a un grau més amunt, en què ja no parlem de tolerància, sinó d’humana col·laboració. Allà on manca aquesta virtut es cau inevitablement, diu l’autor, en la calúmnia. “Ara, no hi ha res pitjor que la calúmnia dins el si d’una societat democràtica. S’hi comporta, diríem, com dins un brou de cultiu. Les seves malifetes s’hi exerceixen triplement: sovint agreugen i desvien aquell qui en rep els efectes; envileixen sempre qui la prodiga; acaben gairebé sempre per rebaixar la col·lectivitat al si de la qual ha pres arrel”. L’esforç contra això consisteix sobretot en el desvetllament de la consciència. Això ha de fer-se en els joves; en els vells ja és generalment massa tard. Pierre de Coubertin pronuncia, en arribar aquí, greus paraules. Fa la vindicació del “penediment”, amb més precisió encara, del “remordiment”, que venia essent costum en pedagogs i moralistes de tractar amb massa lleugeresa. “L’home sense remordiments -escriu l’autor (i els seus punts de vista mereixen un estudi profund i una revisió detinguda)- l’home sense remordiments és un monstre... Tot ésser sanitós, en lloc de fugir dels que tingui, hauria de cultivar i curar d’ells com es fa amb les tombes del cementiri. I, de temps en temps, cal visitar el cementiri, per al més gran bé de l’ànima. Els remordiments, com tampoc les tombes, no han de pesar damunt l’ànima fins al punt de deturar-ne l’energia i l’impuls; però deturaran aquest impuls i aquella energia, a fi de contenir-los en els límits útils de l’obra del bé”.

stats