La resposta ha de ser el civisme

Què podem fer? Què podem fer davant l’arbitrària, parcial i implacable ofensiva judicial de què és objecte l’independentisme, un moviment que s’ha caracteritzat tots aquests anys pel seu tarannà democràtic i pacífic, immaculat, i que ara és acusat de violent? Què podem fer quan es posen líders polítics i líders civils a la presó o es veuen forçats a marxar a l’exili? Què podem fer quan es persegueix la llibertat d’expressió? Què podem fer quan un tribunal retira drets polítics a representants escollits democràticament? Què es pot fer davant d’un estat, l’espanyol, que s’ha negat a resoldre políticament, com correspondria a un règim democràtic, un repte d’arrel profundament política? Totes aquestes preguntes, tenyides d’impotència, són les que es fan ara mateix milers de ciutadans a Catalunya. No només els més de dos milions de ciutadans que el 21-D van donar una majoria independentista a la cambra catalana, sinó molts més: tots aquells que entenen la democràcia com la confrontació civilitzada d’opcions ideològiques, tots aquells que entenen que no es poden perseguir i empresonar idees.

Estem davant d’una crisi greu i la mobilització ciutadana és legítima. De fet, durant aquests anys de Procés, els carrers han estat escenari de manifestacions massives exemplars, en formats diversos i sempre a partir de l’esperit de la no-violència i la tolerància. Però la lògica indignació per la detenció del president de la Generalitat i els empresonaments ho fa tot més difícil. Des del moment en què la justícia impedeix l’expressió política amb mesures excepcionalment dures portant els representants electes entre reixes, s’aboca la ciutadania a fer sentir la seva veu de protesta. Però quina mena de protesta necessita el Procés? Seria un error que aquesta veu col·lectiva perdés el tarannà cívic que l’ha caracteritzat tots aquests anys, i que caigués pel pendent dels brots de violència. Tampoc es pot deixar arrossegar per una dinàmica d’acció directa, molt fàcilment manipulable per provocadors aliens i que pot generar més rebuig que simpaties entre moltíssims ciutadans. Contra les construccions dels tribunals espanyols per acusar de rebel·lió -és a dir, de violència- els líders civils i polítics, el sobiranisme i l’independentisme han de seguir actuant com sempre, cívicament i pacíficament, per no perjudicar els presos ni la transversalitat del moviment. La violència ara seria contraproduent i un contrasentit. Com han demanat el president Puigdemont, el president del Parlament, Roger Torrent, i els líders empresonats, ara més que mai cal serenitat. Esclar, la revolució dels somriures potser ja no és possible, però sí que ho és mantenir el to cívic, pacífic i respectuós. Amb tota la fermesa que calgui. Com demana En Peu de Pau, l’acció ha de ser efectiva, intel·ligent, imaginativa, impecable, amb un objectiu clar, coordinada i responsable. Els encaputxats i els contenidors cremats només afavoreixen els adversaris d’un moviment exemplar pel pacifisme i el civisme en les seves reivindicacions. És urgent canalitzar políticament la frustració.