El retorn de Paco Lobatón
Dimecres al vespre La 1 va estrenar Desaparecidos, que és un clon d’aquell exitós ¿Quién sabe dónde? que dirigia i presentava Paco Lobatón als anys noranta. El periodista continua al capdavant d’aquesta nova edició però ha tingut l’encert de delegar en Silvia Intxaurrondo la conducció d’aquest nou espai de recerca de persones desaparegudes. Ell n’és el director i hi apareix puntualment.
Desaparecidos ha canviat poquíssim respecte al programa original. Ara les xarxes socials faciliten noves formes de recerca i d’interacció amb l’audiència, però tanmateix continuen entrant en directe senyores per telèfon com vint anys enrere per dir que els ha semblat veure alguna de les persones que busquen. Una veïna del Barrio de las Letras de Madrid va advertir que havia trobat prop de casa seva i remenant contenidors un home a qui se li havia perdut el rastre feia setmanes. La seva esposa estava asseguda al plató i vam veure que tenia una reacció d’alegria tot i les circumstàncies. Va ser torbador.
Amb tot, Paco Lobatón és molt conscient que està treballant en una tele pública i, per ara, és curós en les formes. La presentadora, Silvia Intxaurrondo, fa una narració dels esdeveniments molt austera i respectuosa i no hi ha abús de recursos sensacionalistes com la música truculenta, les recreacions melodramàtiques o els retocs d’imatge, com solen fer les altres cadenes amb casos d’aquest tipus. De fet, és innecessari. Les desaparicions de persones, sobretot de menors, són tan angoixants que no cal afegir-hi efectismes ni dramatitzacions. Els casos tenen un efecte imant, perquè al capdavall són petites històries humanes amb final incert. Són tan incomprensibles les circumstàncies i els nuls resultats de les investigacions policials que és inevitable enganxar-se a la història. L’espectador engega un mecanisme automàtic de deduccions i comença a fer càbales i judicis sobre el que creu que pot haver passat o si la policia ha actuat correctament. Desaparecidos és d’aquells programes que generen conversa al sofà mentre es veuen i també patiment davant la desesperació de les famílies. Al mateix plató, una petita redacció de joves periodistes sembla que treballa en la recerca de persones. La marca Lobatón té un element a favor seu: genera credibilitat i confiança en les famílies dels desapareguts. El programa és vist com una nova oportunitat, fins i tot l’última esperança.
No és estrany que el format hagi tornat: les desaparicions tenen un gran impacte mediàtic i estan a l’ordre del dia. Un espai televisiu en un canal públic dedicat exclusivament a la recerca de persones exerceix pressió als cossos policials perquè posa el focus d’atenció sobre la seva feina. Amb tot, hi ha el risc que l’èxit del format impliqui una reacció de les cadenes privades que converteixin les desaparicions en un festival morbós.
