21/12/2011

El retorn de l'eix nacional

4 min
El retorn de l'eix nacional

En democràcia, l'èxit d'un partit amb vocació de govern depèn de la seva capacitat d'articular majories. Dit amb altres paraules, en unes societats complexes on tothom no està tallat pel mateix patró sinó que hi ha molts patrons diferents i contradictoris, tenen èxit aquells partits que són capaços d'agrupar moltes persones que estan d'acord en poques coses, però que consideren que són les essencials. Això demana un cert grau d'ambigüitat i capacitat d'assumir la contradicció interna. A Catalunya, els partits que ho han aconseguit han estat fonamentalment el PSC i CiU. Hi ha també un altre model de partits, aquells en què pocs estan d'acord en molt. Són útils i probablement imprescindibles. Però no guanyen i no articulen governs. Defensen idees.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els partits grans tenen molta gent -quadres, militants, electors- que discrepen entre ells en moltes coses, però que estan més o menys d'acord en l'essencial. El problema, esclar, és què consideren essencial. Què és viscut com a essencial especialment pels electors. I aquí em sembla que hi ha les claus de fons de la crisi actual del PSC i de l'èxit actual de CiU, però també les claus de l'evolució futura del mapa polític català. Els partits grans són una mena de coalicions de sectors diversos, units per un fil més o menys tènue, però que es considera que dóna sentit a tot plegat, que explica i defineix millor la realitat. En aquests dos últims anys, el que els ciutadans de Catalunya consideren políticament essencial, els fils que uneixen, els eixos que expliquen millor els mapes, han canviat de manera substancial. I aquí tenim la clau del present i del futur.

Recapitulem l'última dècada. Els governs tripartits es van legitimar davant l'electorat sota la idea que l'eix més important per entendre i per actuar en la política catalana era l'eix dreta/esquerra. Les esquerres unides contra les dretes. Aquest és el mapa més còmode per al PSC: la coalició de sensibilitats diverses que va participar en la creació del PSC i que li permet sumar electorats conté posicions molt diferents en l'eix nacional, però tots es reconeixen en les idees d'esquerres. Si ser d'esquerres és l'essencial, totes les sensibilitats del PSC poden anar juntes. Els tripartits van proposar que l'essencial era ser de dretes o d'esquerres. I amb una intensitat decreixent, els seus electorats van acceptar-ho. En part perquè veníem de l'última legislatura de CiU amb acords amb el PP, que afavoria aquesta lectura. Un mapa en què l'important era l'eix dreta/esquerra era molt bo per al PSC -que va arribar a concentrar gairebé tot el poder a Catalunya- i nefast per a CiU, que va haver de travessar el desert.

Però en els últims anys, l'evolució dels esdeveniments -més que no pas la dels partits- ha fet que l'opinió pública catalana hagi deixat de considerar essencial l'eix dreta/esquerra i hagi passat a valorar molt més l'eix nacional, l'eix Catalunya/Espanya. Per què ha passat? Per molts factors que coincideixen en el temps. Per la decepció sobre la sensibilitat catalana dels governs espanyols d'esquerres. Per la sentència del Constitucional. Per la presa de consciència sobre l'espoli fiscal, especialment dolorós en temps de crisi. Perquè l'eix nacional és efectivament rellevant, políticament i sentimental. Pels problemes del tripartit. Perquè, en temps de crisi, l'eix dreta/esquerra es tensa, però aquesta tensió no es produeix a dins del mapa parlamentari, sinó en bona part a l'exterior: les esmenes a la totalitat no són dins el Parlament, sinó -si se'm permet la metàfora- a la plaça de Catalunya.

Resumeixo molt. El tripartit intenta dir que l'eix essencial de comprensió de la política catalana és l'eix dreta/esquerra. Els esdeveniments convencen els catalans -equivocats o no- que l'eix que millor explica la realitat i permet actuar és l'eix nacional. En el futur, vés a saber. En el present, això és desastrós per al PSC i dóna una oportunitat a CiU. La crisi del PSC té moltes causes: lideratge, missatge, manca de renovació, crisi general de la socialdemocràcia europea... Però hi ha un element de fons: la coalició de sensibilitats que van decidir anar juntes als setanta no funciona el 2011. Si l'eix nacional es tensa i esdevé el principal eix vertebrador de la política catalana, el PSC que hem conegut esdevé un partit inviable: no pot conservar a l'interior sensibilitats tan diverses. El PSC pot conservar el seu perímetre si els que hi participen consideren essencial només el fet de proclamar-se d'esquerres. Si cal, dins del terreny de les coses essencials, definir-se també respecte a la qüestió catalana, la coalició es trenca.

Convergència i Unió, a més de ser una coalició de partits, és també una coalició de sensibilitats. Ho saben. Ja des del nom: gent diversa s'uneix i convergeix. Els èxits electorals de CiU tenen també moltes causes -lideratge, estratègia, renovació...- però coincideix sobretot amb el retorn de l'eix nacional. Sobre un altre eix, CiU és molt més feble. Però l'èxit és sempre la suma. En l'eix nacional, la suma que representava el PSC és molt més difícil. El problema de CiU és gestionar una realitat accelerada i inestable, que no permet els jocs d'equilibris sinó que demana decisions fermes, sense trencar el fil. Sense perdre la suma.

stats