06/07/2013

La revolta surt als carrers del món

4 min

The New York TimesEn un article publicat fa poc a la revista The National Interest , Paul R. Pillar, exanalista de la CIA, es preguntava: Per què veiem ara tantes revoltes populars en països democràtics? Parlant en concret de Turquia i el Brasil però plantejant un interrogant que es podria aplicar a Egipte, Israel, Rússia, Xile i els Estats Units, Pillar preguntava: "Els governs contra els quals protesten han estat elegits lliurement i democràticament. ¿Com és que es llancen al carrer si ja tenen les urnes?"

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La pregunta és important, i la resposta, crec, és la convergència de tres fenòmens. El primer és l'auge i proliferació de semidemocràcies majoritàries . A la Rússia, la Turquia i l'Egipte d'avui hem vist manifestacions massives per protestar contra el majoritarisme dels partits governants: uns partits que han estat elegits democràticament (d'aquella manera, en el cas de Rússia), però que interpreten el resultat de les eleccions com un xec en blanc per fer el que els dóna la gana un cop accedeixen al govern: fer cas omís de l'oposició, emmordassar els mitjans de comunicació i adoptar conductes autoritàries o corruptes, com si la democràcia impliqués només el dret a votar i no fos qüestió de drets en general, en especial de les minories.

El que tenen en comú els manifestants turcs, russos i egipcis és una forta sensació de robatori , la sensació que els representants que han elegit els estan robant alguna cosa més que els diners: la veu i el dret del poble a participar en la governació. Res no enfurisma tant un flamant demòcrata que acaba d'accedir al dret a votar.

Vet aquí el que l'humorista Bassem Youssef, el Jon Stewart egipci, escrivia al diari egipci Al Shorouk la setmana passada, en l'aniversari de l'elecció de l'ara deposat president Mohammed Mursi, del partit dels Germans Musulmans: "Tenim un president que va prometre que una assemblea constituent equilibrada elaboraria una Constitució amb què tothom estaria d'acord. Tenim un president que va prometre que seria representatiu, però que ha col·locat membres del seu partit, els Germans Musulmans, en totes les instàncies del poder. Tenim un president i un partit que han incomplert totes les seves promeses i, per tant, al poble no li ha quedat més opció que llançar-se al carrer".

El segon factor és que els treballadors de la classe mitjana estan oprimits entre un estat del benestar que no para d'encongir-se i un mercat laboral cada vegada més exigent. Durant molts anys s'ha dit als treballadors que, si s'esforçaven i complien les normes, formarien part de la classe mitjana. Ara això ja no és veritat. En aquesta època de ràpida globalització i automatització has de treballar més i amb més eficàcia, i també has de ser més innovador en la teva feina i actualitzar els coneixements més sovint; només així pots formar part de la classe mitjana. Ara són molt més fortes les pressions que recauen sobre els membres de la classe mitjana o els que aspiren a incorporar-s'hi. I són molts més els joves que es pregunten com s'ho faran per tenir una situació econòmica millor que la dels seus pares.

Molt pocs polítics són sincers amb el poble sobre aquest canvi, i encara són menys els que l'ajuden a orientar-s'hi. I són massa els grans partits polítics que actualment són simples vehicles perquè unes quantes coalicions es defensin contra el canvi en lloc d'ajudar la societat a adaptar-s'hi. En condicions normals, això constituiria una oportunitat per als partits de l'oposició. Però a Turquia, el Brasil, Rússia, Egipte i altres països, les forces opositores són una nul·litat. Així doncs, la gent es llança al carrer i organitza la seva pròpia oposició.

Als Estats Units, el Tea Party va començar com un moviment de protesta contra els republicans perquè eren massa tous en el tema del dèficit. El moviment Ocupa Wall Street va ser una protesta contra els demòcrates perquè eren massa tous amb els banquers. Al Brasil, la pujada de la tarifa dels autobusos públics per un import equivalent a uns 7 cèntims d'euro ha desencadenat massives protestes, en part perquè sembla molt injusta en un moment en què el govern està invertint uns 30.000 milions de dòlars en estadis i instal·lacions esportives per als Jocs Olímpics i el Mundial de futbol. William Waack, presentador de la brasilera Globo TV, parlava probablement en nom de molta gent quan comentava a la revista The American Interest : "Els brasilers tenen la sensació que, en realitat, els representants polítics que han elegit no els representen enlloc, sobretot en un moment en què a la majoria de líders els fa por l'estigma de prendre decisions reals (allò que en altres paraules se'n diu governar)... No és pels 7 cèntims".

La Xina no és una democràcia, però la següent història és típica dels temps que corren: en una fàbrica dels afores de Pequín, l'empresari nord-americà Chip Starnes, president de l'empresa Specialty Medical Supplies, amb seu a Florida, va estar captiu durant gairebé una setmana, retingut per cent treballadors "que exigien una indemnització idèntica a la que s'havia ofert a 30 empleats acomiadats feia poc", segons Reuters. Els treballadors tenien por que els acomiadessin perquè l'empresa estava traslladant part de la producció de la Xina a l'Índia amb l'objectiu de reduir costos.

I, finalment, l'últim fenomen és que, gràcies a la proliferació de telèfons intel·ligents, tauletes, Twitter, Facebook i els blogs, les víctimes de les injustícies tenen molt més poder per participar en converses bidireccionals i també per obligar els dirigents a participar-hi. A més, tenen molta més capacitat per connectar amb altres persones que comparteixen les seves opinions i organitzar així manifestacions improvisades. Com diu Leon Aron, l'especialista en història russa de l'American Enterprise Institute, en el món actual el "temps de reacció" entre la sensació d'injustícia i l'acció té la durada d'un llamp i s'està escurçant encara més.

La conseqüència evident de tot plegat és que l'autocràcia és menys sostenible que mai. Les democràcies estan més esteses que mai, però també seran més volàtils que mai. Ja podeu comptar que sortirà més gent al carrer, amb més freqüència i amb més motius i, a més, disposarà de més mitjans independents per explicar la seva història amb més decibels que mai.

stats