20/06/2011

La revolució dels impotents

3 min

Fèiem un acte electoral al local d'una entitat cívica dedicada al Quart Món, darrere del Forat de la Vergonya. Unes noies que ocupaven una casa molt a prop del lloc on érem es van aturar darrere nostre i es van posar a cridar: "Polítics de merda, foteu el camp d'aquí". Una veïna del carrer que tornava del mercat s'interposà entre les noies i nosaltres i demanà que callessin, que al cap i a la fi els polítics eren els responsables d'ajudar l'entitat on s'estava fent l'acte, i que gràcies a la beca que rebien els seus fills i gràcies a l'entitat cívica, la família se n'estava sortint. Les noies van desaparèixer. La dona també. Al cap de poca estona un xicot que anava en bicicleta s'aturà al mateix punt on s'havien aturat les noies i començà a cridar més o menys el mateix que elles. Em vaig tombar i m'hi vaig posar a parlar. El noi, que es diu Miguel, natural de Cadis, feia un any que era a Barcelona, on havia vingut a desenvolupar la seva activitat com a dissenyador alternatiu. En Miguel em reptà a visitar-lo al centre de creació alternatiu on viu i desenvolupa la seva activitat. " No tienes huevos de venir a verme, vestido de pingüino, como vas ahora ". L'endemà, a les dotze, entrava per la porta d'Artcatraz, la fàbrica ocupada del carrer Almogàvers, davant del Razzmatazz. Quan en Miguel em va veure no s'ho podia creure. Val a dir que jo tampoc no sabia gaire bé què en sortiria, de la visita. En Miguel em presentà els " jefes de todo esto ". Em va sorprendre que un local ocupat i autogestionat tingués uns caps tan identificables. La visita i la conversa posterior van ser més que agradables i estimulants. En Miguel i els seus caps són persones amb motivacions variades, unides per un principi clar: volen viure al marge de la societat, tal com està muntada, tot i que desgraciadament per a ells el model alternatiu que plantegen tan sols és viable als marges, a tocar de la societat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Al cap de pocs dies no em va sorprendre retrobar-los acampats a la plaça de Catalunya. Eren els que estaven per menys falòrnies parapolítiques. L'ocupació de la plaça es regia pels mateixos principis aparentment contradictoris de l'ocupació de la fàbrica del carrer Almogàvers: viure al marge de la societat, però enmig d'ella, amb la sola consciència d'esdevenir símptoma d'una patologia que ho amara tot i que tendim a compartir els que som a un costat i a l'altre de la societat: la sensació d'impotència creixent.

Aquesta sensació d'impotència és la que he vist mirant a través dels fets del Parc de la Ciutadella de la setmana passada. Els mal anomenats indignats han posat el Parlament en una situació límit. Les imatges dels nostres parlamentaris maltractats, agredits, vituperats, invocaven una gran sensació d'impotència. Que poquíssims milers de persones col·lapsin la vida política nacional d'una manera tan greu indica fins a quin punt la impotència és compartida pels que som a banda i banda dels marges.

La sensació d'impotència generalitzada té a veure amb l'actitud majoritària davant la situació actual. Catalunya, com el conjunt de la societat occidental afectada per la crisi, està instal·lada en una malaise permanent que duu de la indignació latent dels que repiquen cassoles amb un cullerot fins als que definitivament opten per sortir de la societat allotjant-se'n als marges. És la frustració del nou-riquisme en què vivíem instal·lats. La frustració del determinisme progreinfantil que domina tantes regions intel·lectuals nostrades. La frustració del bunquerconservadurisme disfressat de liberalisme postmodern, sempre temptat de recuperar velles glòries passades. La frustració de tots els que no tenen respostes per a un món nou que ens està naixent davant dels nassos i que requereix actituds col·lectives noves.

En Xavier Vendrell és un jove emprenedor que, en el procés d'un canvi d'orientació de la vida, decidí emigrar a Califòrnia. Les coses li han anat bé i ara ha decidit reunir dotze joves talentosos per dur-los a San Francisco per trobar finançament, amb la intenció que tornin cap aquí per desenvolupar-les. En Xavier viu als marges de la impotència dels uns i dels altres. Viu al marge de la revolució dels impotents. En Xavier ha sortit al carrer convençut que en la catalanitat, en el talent, en la comunitat i en la col·laboració hi ha un futur nou.

No hi ha gaire diferència entre la potència creativa d'en Miguel i la d'en Xavier. El que els fa viure en mons a part és que mentre que en Miguel i els seus remuguen sense parar, en Xavier i els seus han decidit entomar la vida en positiu. Com la senyora que va fer callar aquelles noies i sortí d'escena sense dir res, conscient que amb una mica d'ajut col·lectiu se'n sortirà fent la revolució contra la impotència.

stats