15/07/2017

Entre la revolució i les vacances

3 min
Entre la revolució i les vacances

Encara que costi d’adornar-se’n, els fets que marquen les nostres vides no porten banda sonora. Ni violins, ni mariachis, ni repiquen els tambors abans que el trapezista caigui a plom o se salvi heroicament.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els fets extraordinaris s’esdevenen dins d’una aparent normalitat i això és el que estem vivint col·lectivament. Les empreses innoven, tanquen, la gent comença a trobar feina, la recuperació no millora els sous, els aires condicionats s’espatllen, els joves es juguen el futur en unes dècimes d’una nota de tall i als hospitals s’opera a vida o mort. El tòpic diu que, històricament, els catalans després de cada victòria o gran derrota surten a aixecar la persiana del taller. A mitjans de juliol del 2017 molts catalans pensen en les seves vacances mentre puja la temperatura política i saben que en algun moment hauran de fer costat als seus polítics. Està bé que la vida s’imposi a la política, és un antídot.

A l’ARA comencem el nostre format d’estiu i el dossier d’aquest diumenge l’hem fet amb els lectors. És un recorregut per dècades de vacances i pels llocs i les persones, els moments de felicitat, que ens lliguen a la nostra infantesa o a aquells estius en què ens reconeixem. Us convido a llegir les històries dels lectors a la web i segur que alguna us sona com a pròpia. Jo recordo un cotxe fins al capdamunt de maletes i família, amb una casset de Ray Conniff sonant que calia girar. Asseguda entre els meus germans, i amb la gàbia del canari a la falda fins a Viladrau. Recordo l’olor dels arbres, les flors del pati de l’Assumpció de Cal Sastre i els berenars de la pastisseria Font. La custòdia de l’armari de les llaminadures només és comparable a la de la cambra cuirassada de la Reserva Federal.

Sereu de vacances, però us continuarem explicant com evoluciona la convocatòria del referèndum.

El desafiament que vivim políticament és de primera magnitud i trenca els paràmetres amb què hem analitzat les coses fins ara.

De la cooperació a la confrontació

La majoria de la societat catalana ha passat de l’autonomisme a l’independentisme, amb un breu estadi en la ficció del federalisme o el succedani de l’Estatut. L’únic retorn a l’Espanya asimètrica el podrien protagonitzar en el futur un sector dels comuns que confien en fer majoritària la seva proposta de transformació d’Espanya amb Podem. Però molts dels seus votants i la majoria de votants de CDC, d’ERC, la CUP i alguns del PSC han arribat a la conclusió que el complex d’inferioritat del venedor d’intèrfons de La escopeta nacional va morir amb l’admirat Sazatornil; que, políticament i econòmicament, Catalunya no serà prou reconeguda.

Un Estat impotent

La diferència entre els polítics i els líders és la capacitat transformadora i de consens, a més del pensament estratègic, la mirada a llarg termini. Incapaç de fer una proposta atractiva, l’Estat actua amb menyspreu i voluntat de victòria aclaparadora. La qüestió cabdal és la negació absoluta “de la bilateralitat” que tant irrita el PP i l’enroca.

L’agitació permanent no es pot mantenir i cal donar sortida a la situació. L’Estat no ha sigut prou hàbil per deixar escletxes al diàleg. Probablement tampoc no pot, perquè la discrepància és nuclear. L’Estat no vol reconèixer Catalunya com a subjecte polític i una part important de Catalunya ha deixat de demanar permís per existir, ha desconnectat d’allò que no considera propi.

Negociar des de la força

Amb la consolidació del marc del referèndum, s’imposa també la convicció que el xoc de legitimitats és imparable i que sembla impossible pactar la velocitat de l’impacte. Al voltant de moltes taules, els ciutadans es pregunten quins interlocutors seran capaços de parlar el 2 d’octubre i quines forces s’hauran acumulat. A Catalunya l’únic actiu de la Generalitat és la magnitud d’una votació massiva, que necessita la participació dels moderats, dels que vagin també a votar que no i d’aquells que avui legítimament estan inquiets per l’embat. D’això n’ha de prendre bona nota el govern en cada passa que faci. En l’última crisi també ha après que els eufemismes no serveixen quan els actors i també els ciutadans hauran de fer un veritable pas endavant. A hores d’ara no hi ha alternativa a la convocatòria d’un referèndum i no es podrà fer sense forçar el marc legal actual. L’Estat s’ha encarregat de tancar totes les opcions de reforma democràtiques i de diàleg bilateral i respectuós. Que ningú no s’enganyi, el viatge és una aventura complicada, però l’alternativa és convertir-nos en residuals en un Estat sense projecte.

stats