El risc de tenir el món A les mans
Sóc addicte a mirar el mòbil. Tinc coartada professional, perquè és la meva eina d'informació permanent, però desenganyem-nos: també és cert que hi estic viciat. Ho confirmo els dies en què la coartada desapareix, perquè no espero res en concret per motius laborals, i el tic de tenir la mirada a la pantalla perdura. No em sento sol, potser em sento massa acompanyat, en el món de la telefonia intel·ligent comença a costar trobar gent que et miri a la cara. Hi ha reunions presumptament presencials que acaben sent del tot virtuals perquè en realitat tothom està reunit amb algú altre via mòbil, mentre fingeix escoltar el de davant, que de fet també està pendent d'una altra conversa que manté des de l'iPad que li han passat els Reis. No sé cap on porta una actitud tan multitasca que fa que sempre li toqui el rebre a la tasca que tens més a prop, i com a periodista em sembla fascinant i del tot imparable el que suposa per a la comunicació. Però personalment començo a acumular moments en què la mirada perduda cap a l'apèndix que m'ha crescut a la mà dreta m'ha fet perdre espectacles que passaven a tocar. I això neguiteja.
La sensació de poder que ens donava ser els amos del comandament a distància, per allò de tenir la paella pel mànec, ha quedat ampliada per la pujada d'autoestima i la dependència d'uns mòbils que ens fan creure que tenim el món a les mans. Que no, no l'hi tenim.
